PROSA ST.JORDI 2016-2n PREMI 2n B

                                                                       Barcelona 14 de febrer de 2016

Per al que ha sigut la meva vida...

Estimada, t'he estimat moltíssim, només a tu, a ningú més. Et necessitava tant, tant que no t'ho pots imaginar. Vas ser la raó de la meva existència, una condició per a poder viure, la subsistència del meu alè.

Si no hi eres, moria de por, si no t'abraçava, moria de pena, si els teus llavis no tocaven els meus, moria de desesperació. Tu eres la millor visió, els meus pulmons respiraven amb l'única esperança de tornar-te a veure. Tot jo ho feia per tu, per a qui sinó?

Tu em vas ensenyar què volia dir «estimar», cosa que mai abans vaig saber apreciar, per tu el meu cor va sempre bategar.

Però jo ho veia, no em tractis de ruc. Ho feies. Ho saps molt bé i no m'anomenis tossut. Amb tu vaig deixar de pensar en l'amor com alguna cosa tabú, bàsicament perquè només pensava en tu. Tu i jo vam ser molt feliços, et vaig entregar el cap, el cor, l'ànima, el meu temps, a mi. Tot anava bé, junts per sempre més, no necessitàvem res, tu a mi i jo a tu, això només.

Sempre el meu cor va ser pur, sempre pensant en tu. Si repeteixo la paraula «tu», un i altre cop és perquè tu ho eres tot per mi, des que et vas creuar al meu camí mai no vaig patir, ni et vaig ferir...

Ja t'ho vaig dir el primer dia, «no portaràs faldilles per sobre del genoll, res de mànigues curtes ni cordons sense cordar, et taparàs sempre el coll i oblida't d'aquell penjoll, no se't pot veure res, les mans i la cara, no més.»

T'ho vaig dir, però només pel meu amor pur...Eres meva i de ningú més, per què parlaves si jo no t'ho havia permès? I ets tu la causant d'això, per marxar amb les teves amigues i passar-ho bé amb algú que no fos jo.

Tu ho vas enviar tot en orris, vas ser tu, no ho oblidis. Tu vas tacar el meu cor, corrompent-lo i omplint-lo de por. Tu em vas jurar que el teu cor era meu, només meu, i si era meu, que feies amb aquell noi? Si el teu cor, com tu vas dir, bategava per mi, i parlaves amb un altre, no creus que hauria de morir?

No puc deixar de preguntar-me quina va ser la raó per justificar la teva traïció, jo que t'ho havia donat tot, em vas deixar com un gos, i vaig marxar amb el cap cot.

Des de quan et vaig deixar parlar amb altres homes? Jo parlava amb més dones, sí, és cert, però ho feia sense intenció de res més. Com vas ser capaç? Aquella nit, vas sortir, «torna abans de les dotze, i no parlis amb ningú» et vaig dir, però tot i així no vas pas obeir. No era acceptable, ho vas espatllar, i jo a contra voluntat vaig haver d'actuar. Ho entens, oi? Tot va ser per tu, pel meu amor pur.

Si t'haguessis portat bé, no t'hauria passat res... I quan mirés el teu perfil no veuria dues dates, cap llàgrima hauria caigut, no descansaries per sempre més, enterrada i espantada, i jo no em sentiria abatut. Jo ara no estaria entre reixes, si tu t'haguessis guardat les teves queixes... Tot va ser per tu, pel meu cor i amor pur. Vull que ho entenguis, perquè jo no vaig fer res dolent, si no fos per tu, tot estaria bé.

I aquesta llàgrima que cau per la meva cara a traïció, just com vas marxar tu, no és pas per pena, sinó per ràbia, la que em vas provocar. Sento dir-te això, però em sap molt greu haver d'acceptar que quan penso en on et trobes ara, només em puc alegrar.

Atentament, sempre teu, descansa, et mereixes descansar.

Àlex Balasch. 2n d'ESO B