Una
ànima en pena
Cada
dia quan sortia al carrer i anava cap a l'escola veia la mateixa
persona asseguda en un terra mig brut i humit. La seva edat era
indefinida. Portava una barba de molts dies i una roba tres talles
més grans. Havia fet de l'entrada d'un caixer automàtic casa seva.
El seu llit era un vell matalàs foradat i les mantes uns cartrons
doblegats. En un carro i dues bosses de plàstic arreplegava la seva
vida.
La
seva companyia habitual eren dos gossos i uns coloms que se li
apropaven cercant escalfor i aliment. Al principi em sobtava la seva
presència. Què hi feia allà dia rere dia? Estaria de pas? Quan el
veia no deixava de preguntar-me si tindria pares o germans, o algú
que l'estimés. Com podia ser que una persona estigués així, tota
sola, amb tantes carències? Poc a poc es va convertir en part de la
meva vida. Un dia em vaig decidir a saludar-lo: Bon dia! I ell
em va respondre amb un somriure: Bon dia, noi! Em va costar
molt trobar el coratge per establir una conversa, però cada dia
buscava una excusa per passar davant d'ell. Li portava menjar casolà
i llibretes on ell dibuixava i escrivia. No volia diners perquè deia
que ja ho tenia tot guanyat i fet. Molta gent se'l mirava de reüll,
encuriosida, però semblava invisible als ulls del món. Jo no
arribava a entendre la seva situació.
Un
dia de molta pluja vaig córrer a aixoplugar-me sota el seu sostre.
Aquell va ser el moment decisiu. Potser va ser el soroll de la pluja
o la foscor del cel, però, allà drets, va ser quan em va parlar per
primera i única vegada de la seva vida. Em va explicar detalls
feliços i com unes males decisions econòmiques i familiars el van
abocar a un destí incert. Es veia atrapat en un laberint sense
sortida deixant transcórrer els dies lentament. El vaig deixar allà
pensatiu i dolgut.
No
el vaig tornar a veure mai més. S'havia esfumat, va desaparèixer
sense deixar rastre. Vaig trigar molt a treure'm aquella sensació de
pèrdua que em va deixar la seva partida.
Em
consola pensar que potser la nostra conversa va ser el punt i final
de la seva fugida i el retrobament d'un camí oblidat.
Francesc
Sánchez. 2n d'ESO B
Aquesta prosa està molt ben escrita i és molt interessant. M'agrada molt aquesta prosa.
ResponEliminaLucas Alonso
2n ESO B