Tot ha anat massa ràpid

La Bella va sortir corrents de casa seva plorant i cridant, al carrer va seguir corrents fins que no va poder més, i es va deixar caure sobre una muntanya de neu.

Era el dia 25 de desembre de 1914, se suposava que el dia de Nadal havia de ser un dia feliç i alegre però aquell Nadal era tot el contrari l'alegria. Londres portava sumida en una tristor i temor constant, feia 6 mesos havia esclatat la 'Gran guerra' contra l'Imperi Astro-Húngar.

I precisament les noves que els arribaven a la seva família no eren gaire encoratjadores. El pare de la Bella, en John McGregory, havia mort en els primers compassos de la guerra. Havia estat destinat al front de França i havien fet fracassar el pla Schlieffen, però es trobava a primera línia i havia resultat mort.

La Bella notava que el món s'ensorrava si el seu pare no hi era. La seva mare també era morta i l'única família que li quedava era la seva germana, la

Clàudia, però sempre l'havia tractat molt cruelment i no tenia cap ganes de tornar-la a veure.

Després d'asserenar-se, la Bella, va tornar a casa, es va preparar una camamilla i es va asseure en un sofà davant la llar de foc.

Aquella nit no va dormir, pensant en què hauria de fer, la casa on vivia la pagava el seu pare amb el que cobrava pels seus serveis militars, i ara que ja no hi era, no sabia que fer. No podia ni raonar sense posar-se a plorar per la irreparable pèrdua; finalment va aconseguir dormir algunes hores. Al despertar, decidida, es va posar en marxa, es va vestir ràpidament, va agafar una poma i un petit porró del rebost que feien el paper d'esmorzar i va sortir al carrer. Si la seva cruel germana no s'havia canviat de casa, encara la podia trobar; així que va enfilar la Gran Avinguda i es va posar a caminar amb pas ràpid i decidit.

Va arribar on vivia la Clàudia, va trucar fort a la porta i va esperar, no sabia exactament que feia allà, potser només buscava algú amb qui desfogar-se, tot i així va tornar a picar a la porta i al cap d'uns cinc segons va sentir: 'Ja va, ja va!

Va aparèixer una dona èbria, amb una espècie de vestit ja trencat i tacat. Es van mirar durant dos segons i, superant la forta pudor d'alcohol i la sorpresa la Bella va aconseguir articular:

-Clàudia, ets tu?

-Sí, què vols mocosa? Si us vaig deixar a tu i a aquell vell no va ser precisament per a que em vinguéssiu a buscar.

-Aquell vell, com tu l'has anomenat, s'ha mo...

No va poder acabar la frase, tothom va començar a cridar i a entrar a les cases o refugiar-se com podien. Gent corrent i cridant, nens plorant a causa d'una gran explosió. Una estranya sensació de pànic general es va apoderar de l'ambient.

Només van poder entendre una frase de tot aquell guirigall, però va ser suficient...

-Ens ataquen els alemanys! A refugi, bombardejaran la ciutat!

La Bella va intentar entrar a casa la seva germana, però ella la va empentar i va tancar la porta.

-Clàudia, deixa'm entrar! T'ho suplico!

No hi va haver resposta des de l'altre costat de la robusta porta de fusta, desesperada, la Bella va mirar arreu per trobar algun lloc on amagar-se. Va córrer a amagar-se sota un carro carregat amb llana d'ovella que havien deixat al carrer. Quan ja era sota el carro va sentir els avions, eren màquines metàl·liques que només servien per deixar anar bombes carregades de metralla que només comportaven morts.

Tot va passar tan ràpid que no va saber què havia passat. Primer va ser un fort xiulet, com alguna cosa trencant l'aire a gran velocitat Després una explosió tan forta sorollosa com ho seria el Sol explotant davant teu, i en part va ser així, va notar una gran calor al cos i un dolor fortíssim a la cara. Després silenci, un silenci de mort, la Bella va notar el gust metàl·lic de la sang a la boca i com sagnava sense parar per tota la cara. Poc després va notar que la pujaven a un cotxe i arrancava, se l'emportaven, però ella concentrava els seus cinc sentits en el dolor a la cara...

Al cap d'una estona, va sentir que li deien que havia caigut una bomba prop d'on estava i intentarien fer el que poguessin. Van dir que notaria una punxada, l'anestèsia, i després s'adormiria per a que poguessin operar-la.

Ella tenia la certesa que no es tornaria a despertar i va pronunciar:

-Papa, tot ha anat massa ràpid...

                                                     Alex Balasch 2ⁿ ESO B