Ells (una història d'amor en temps de guerra)

1914. L'any en què la primera guerra mundial va arribar, a Londres va passar una gran història.

28 de juliol. Ella, com sempre, anava a la botiga ajudar al seu pare, ja que en aquella època res no era fàcil. Ell també treballava.
Aquell dia tot canviaria, el futur, el present, tot. Ella estava a la botiga i de cop i volta va sentir un terratrèmol i va sortir a mirar i va veure alguna cosa al cel que no podia creure: un bombarder. El món li va caure al damunt, no sabia què fer. Va anar corrents, va avisar els seus pares i tots es van posar sota la taula, a resar.
Ell, mentrestant, estava a un parell de carres o més d'ella i també va escoltar la bomba. Tots a la seva feina es van posar a sota la taula i igual que tothom que estava a prop d'aquella zona, a resar.
Ella, des de sota la taula, va veure, a través de la porta de vidre, una nena petita plorant i va sortir corrents a buscar-la, tot i la por que tenia. La va agafar i la va empentar cap a dins i just quan la nena ja era a dins va caure una bomba a pocs metres.
A ell li va passar alguna cosa similar, però ell va anar a rescatar a un gos i ja sabeu el següent.
Unes hores després ell estava a l'hospital St.Thomas ingressat. Unes hores després ella estava ingressada a l'hospital de St.Thomas, i el destí els va posar junts. No només al mateix hospital, també a la mateixa planta, també a la mateixa habitació.
Ella va entrar a l'habitació 107 mentres que ell ja hi era, es van mirar un bona estona , i després, al cap d'una estona, ell va dir:

- Com et dius?
-Bella- va respondre amb una veu tímida
-Si que et descriu bé el nom- va dir ell fent la gracieta.
Ella era una noia preciosa amb un cabell llarg castany amb uns ulls de color mel, un color rarament vist als ulls, era una noia bastant pàl·lida, però molt bonica, encara que ella mai s'ho havia cregut.
-Jo bella? Gràcies, però...no ho crec- va dir amb una veu tallada
-Que sí noia, que sí- va dir ell amb tota tranquil·litat
-Tu com et dius?
-David
-Bonic nom...
Es van passar tota la tarda parlant i coneixent-se. Van coincidir amb la mateixa edat, setze. Unes hores després va aparèixer la mare del David. Ell estava a la punta de l'habitació, així que quan ella va passar va veure a la Bella i la va mirar amb mala cara i es va posar a parlar amb el David, però molt baix, així que la Bella poc va escoltar. Només va sentir una cosa i va ser que la mare li va preguntar el David si la noia rara del costat estaria sempre amb ell i ell va respondre que perquè li preguntava. La mare va dir que semblava estranya. Quan se'n va anar la Bella li va dir a ell:
-Era la teva mare?
-Si
-M'ha dit rara, veritat?
-Sí, però no li facis cas, ella sí que és rara
-Com es diu?
-Clàudia
A partir d'aquell dia van estar setmanes junts, ja que a ell li van descobrir un tumor al cervell i a ella li van haver de reconstruir les dues ròtules, doncs s'havia lesionat greument salvant la nena petita
Però a part també hi va haver moltes coses negativés, molta gent estava ferida i l'hospital estava a vessar, i quasi cada dia la mare del David i el pare de la Bella anaven a veure'ls. Quan hi anava el pare era molt divertit, però quan hi anava la Clàudia tot es complicava. Sempre li deia coses lletges a la Bella, però el David sempre la defensava. Tot això va fer que la Bella s'enamorés del tot d'aquell noi perfecte per ella, però ella tenia por, sí por, de la Clàudia. Ell en el fons també sentia alguna cosa molt forta per ella.
Ell estava molt malalt, i just aquell dia la Bella es va assabentar d'una cosa que la va deixar paralitzada feia unes setmanes que li havien dit al David que el tumor era maligne i que no duraria gaire i just aquell dia, sí aquell 10 de novembre, li van dir que li quedaven poques hores. La Bella no va saber afrontar la notícia i es va posar a plorar, el David ja ho sabia i ho va saber afrontar una mica millor que la Bella. Anaven passant les hores i les hores i ells dos van estar parlant de tot. Ell li va dir:
-Bella em queden hores i m'agradaria viure-les com mai, les voldries passar amb mi?
-Clar- va dir ella amb tristesa per dins sense expressar-la per fora
-Tinc una idea...
El David va agafar una cadira de rodes, va posar a la Bella a a seva falda i se'n va anar sense que ningú se n'adonés. Van anar al pati exterior de l'hospital, ja que era de nit i no hi havia ningú. Es van estirar a mirar les estrelles i es van anar apropant fins que els seus llavis es van ajuntar. Després ell li va dir:
-La meva vida, no ha estat fàcil. A la meva mare només li he importat pels diners que portava a casa. Des dels 12 anys que treballo i ningú m'ha portat felicitat a la meva vida, però hi ha una persona que sí, tu, tu sí, gràcies per donar-me tant. Sóc feliç per haver conegut una persona com tu, gràcies per pensar que he pogut formar un nosaltres amb tu, gràcies per tot.
Mitja hora després, ell moria entre els seus braços, se n'anava i ella es quedava en un món sense ell, un món que ja no tenia sentit.

                                                                   Ariadna Lacruz 2n d'ESO B