L'acte darrer de Joan Vinyoli (Poesia dibuixada)

Quan de vegades entro,

a poc a poc, a la petita casa

de mi mateix,

amb pas humit, a fil de matinada,

deixant a fora els arbres expectants,

un tremolor d'herba tocada

per l'esbatec del primer vent del dia,

vagits de llum,

m'adono prou

de quin desordre hi ha, quina remor,

quin moviment d'entrades i sortides

inútils, que el celler està buit

—car hom beu molt—, de restes de vianda

ja freda als plats —car hom menja a deshora,

de pressa i malament—,

que el vell fogó vessa de cendres

anteriors de focs que s'extingiren

fa molt de temps, però que no permeten

al nou de cremar bé.

I mentre sec al balancí, d'esquena al dia,

penso que és hora, tal vegada,

de canviar els costums i que he d'emprendre

reformes radicals.

No sé quines, però,

car les parets estan molt primparades,

el sostre foradat, i les esquerdes

són tantes que el difícil és veure

què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant

glòries antigues, fetes

d'amor, les flors en un jardí, recapte

de vida i mort ensems,

que jo sóc flama

d'un ardor que no cessa,

que en mi reneix Orfeu i que he dreçat

l'arbre del cant fins a l'orella casta

d'Eurídice dient: tremolo de mirar-te,

com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic

així de sol i fred i desganat,

que per molt que em proclami

del costat de la vida,

quan sobre el mar llisca la barca

dominical i cau verticalment,

ferint-me, el llamp d'Apol·lo,

i una calitja d'or tremola

davant els ulls,

que en ser que em trobi dins el llit

de les darreres núpcies,

m'espantaré del fred que ha d'arribar-me

quan les cuixes de gel em tocaran,

i que em faré enrera de tot,

covardament, com l'atrapat

en una gran mentida,

i que tot jo tremolaré

i no sabré cap on girar-me

ni què invocar.

No crec en els beuratges

ni tampoc en els altres

consols.

Altra vegada sóc

quan baixo lentament al soterrani

de la petita casa

de mi mateix.

Joan Vinyoli