Breu: Flashback III

Me'n penedeixo tant del que ha passat! Si no haguéssim anat per aquell carreró, res d'això hauria passat. Les nits en que els nostres cossos s’ acariciaven, els bons moments que hem passat sota la lluna en la immensa foscor,  el teu somriure, les teves enormes maragdes que em guiaven pel bon camí, ho he perdut, igual que t’ he perdut a tu. 

Tot va ocórrer aquella plujosa tarda. Sortíem del cinema de veure la última pel·lícula de “James Bond, Skyfall”. Em vaig oferir per acompanyar-la a casa com un bon cavaller. Anàvem caminant per el passeig, vaig decidir que per anar més ràpid seria millor agafar una drecera, així que vam girar a la dreta. Era un carreró estret, fosc i brut, era bastant intimidador.

-Jaume, no estic segura de tallar per aquest camí, aparença una mica reguardós- em va dir la Sara, mentre s’ aferrava al seu braç amb força.

-Tu tranquil·la Sara, no passarà res, aquest carrer és segur- la vaig intentar tranquil·litzar.

Però des de el fons del carrer es va sentir un soroll, on s’ hi podia distingir un grup de quatre nois. Hi havia un o dos que estaven borratxos. En el moment que els vam poder distingir vam intentar donar mitja volta per sortir d’ allà ja era massa tard, dos nois més ens esperaven al final del carrer així acorralant-nos com un grup de gossos de caça acorralen a un senglar. Vaig provar de buscar alguna solució però em vaig quedar bloquejat davant el perill, i mentre pensava vaig sentir a la Sara demanant ajuda.

-Jaumeee auxilii!-m’ implorava ella.

I vaig veure com la van empènyer i amb tant mala fortuna que es va donar amb el canto de la vorera. Jo vaig intentar ajudar-la però en el moment que em vaig girar em van clavar un cop de puny i vaig caure al terra. Quan van veure que la Sara començava a sagnar van fugir. Al cap de cinc minuts em vaig aixecar amb bastanta dificultat i vaig anar corrent cap a ella.

-Sara, Sara respon!- cridava desesperat - Et necessito- vaig afegir esperant un miracle.

Però quan tot semblava perdut i que no hi havia res a fer, em vaig solaçar al sentir un murmuri d’ entre els meus braços just on estava ella, estava viva!

-Qui ets? Qui sóc? On sóc? Què hi faig aquí?- va preguntar ella desconcertada.

Jo vaig intentar fer que recordés alguna cosa però no donava resultat, així que vaig decidir portar-la al hospital i marxar per sempre més.

                                                         Josep Rau 2n d'ESO A