Breu: Flashback II

No sabia on estava, ni l’edat que tenia, ni on vivia, ni res de res; només tenia una cosa al cap, que no havia oblidat, una escena que, malgrat no recordés res allò, no ho havia oblidat.

Estava corrent, no sé perquè, per una selva, perseguit per uns paios estranys, que, si no m’equivoco, anaven de negre, amb la cara tapada. Anava en direcció al mar, estava a punt d' entrar al mar, quan... vaig sentir un soroll molt fort, jo caient, una esquitxada i res més.

Suposo que em devien colpejar amb alguna cosa i jo vaig caure al mar. Dec haver arribat a aquesta illa, s’ha de reconèixer que he tingut bastanta sort, bé, molta sort! Bé, però el que em va passar ja no em pot servir de res, almenys ara. El que he de pensar és com sortiré d'aquí, estic en una costa, però no en una costa normal, és una costa amb tres palmeres, i tot de cases al darrere, vaig a preguntar a algú on sóc, perquè em sembla que és la millor opció vaig al primer home que veig i li dic:

-Que em podria dir on sóc?- li vaig preguntar.

-I don’t undestend- em va contestar.

Això significa dues coses, o que no tinc bon ull a l’hora de preguntar, o que he arribat a un lloc on parlen suahili. Ho comprovaré, li preguntaré a algú altre:

-Hola, que em podria dir on sóc?- li vaig preguntar.

- Però vostè és, és ,és... És en Ramon, el famós de la sèrie que surt per la televisió!!! Jo sóc el teu fan número u! Per cert, on eres aquest més passat? És veritat que et van atracar un lladre? Explica-m’ho si us plau!!!- em va dir.

-Amb una condició, explica’m tot, però absolutament tot el que sàpigues de mi d'acord?- 

-Doncs l’hi has preguntat a la persona adequada, ho sé tot sobre tu- em va comentar.

-I si ho saps tot sobre mi, com és que no saps si em va atracar un lladre o no?- vaig intervenir.

-Home, perquè això no ho sap ningú- em va informar.

-Bé, començo, tu ets un famós que tens un programa de televisió, et dius Ramón, treballes sol i tens boges totes les noies...- Anava explicant.

-Doncs no cal que expliquis més, em canviaré la cara, però abans, avisaré a una noia, la més guapa, m’hi casaré i els lladres que em perseguien ja em podran buscar que no em trobaran, i començaré una nova vida, la meva novia que he de triar i jo, i que no se’n parli més!- Vaig sentenciar.

- Però era veritat que et van atracar!- va esbrinar.

-Doncs sí- li vaig afirmar.

I així és com vaig renunciar a ser un famós per ser un ciutadà més amb la meva "novia" que encara he de triar.

                                                                  Mateu Busquets 2n A