Salveu-me els ulls

Salveu-me els ulls

 quan ja no em quedi res.

Salveu-me la mirada;

 que no es perdi!

Tota altra cosa em doldrà menys,

 potser perquè dels ulls me'n ve la poca vida

que encara em resta, 

i és pels ulls que visc

adossat a un gran mur que s'enderroca.

Pels ulls conec, 

i estimo, 

i crec, 

i sé,

I puc sentir i tocar 

i escriure i créixer

fins a l'altura màgica del gest,

ara que el gest se'm menja mitja vida

i en cada mot vull que s'hi senti el pes

d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.

Pels ulls em reconec i em palpo tot

i vaig i vinc 

per dins l'arquitectura de mi mateix,

 en un esforç tenaç

de percaçar la vida i exhaurir-la.

Pels ulls puc sortir enfora 

i beure llum

i engolir món

 i estimar les donzelles,

desfermar el vent

 i aquietar la mar,

colrar-me amb sol

 i amarar-me de pluja.

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Viuré, bo i mort, només en la mirada.

              Miquel Martí i Pol