La descripció tècnica i la literària (II)

Descripció científica

 L’illa del record és una petita illa situada a l’hemisferi sud, concretament  al nord-oest del riu Amazones, entre el Madeira i el Purus, dos dels seus afluents. Les seves coordenades són 65º Longitud i 17º  Latitud.

És una illa d’origen volcànic, que va aparèixer l’any 1782 amb l’explosió del riu Tabaruba. Té un sòl molt fèrtil degut a la pedra basàltica i la pedra volcànica i molts habitants de la zona tenien conreats aliments, fins que es van decidir a plantar “Soboyas”   al segle  XX

El riu Amazones té una profunditat d’uns 150 metres, és molt ric en sals minerals i transporta gran quantitat d’aigua. Durant el dia, es pot veure reflectida l’illa en l’aigua, ja que és molt cristal·lina i transparent. També és pot observar el reflex de les vores del riu.

Només s’hi pot accedir amb un guia turístic i amb barca, ja que l’Estat no deixa apropar-se a l’illa. Els únics que poden  anar-hi són els pescadors, però només si obtenen un permís especial, i els propis indígenes.

Hi predomina el clima tropical, i  es divideix en dues estacions, la plujosa i la seca. El dia i la nit  són pràcticament iguals i hi ha unes temperatures de més de 30º centígrads. Això fa que pràcticament només s’hi puguin trobar serps i insectes.

Descripció literària

M’apropava a l’illa del record. Allà era on hi havia enterrats els cossos de la gent de la tribu que ens havia deixat, incloent part de la meva família. També hi havia els seus esperits i, a mesura que m’apropava, els sentiments de tristesa i malenconia es feien més presents. Quan anàvem a l’illa, ens aïllàvem de la resta d’essers vius del planeta i podíem comunicar-nos amb els nostres avantpassats. Parlàvem amb ells, els hi explicàvem els nostres problemes. Era una manera de desfogar-nos, d’asserenar-nos, de recordar qui som i que hem de valorar molt la vida ja que aquesta oportunitat només se’ns concedeix una vegada . Allà descobríem les nostres veritats més profundes, però també les mentides, les pors i les coses dolentes que teníem. Era un lloc sagrat on, segons les nostres tradicions, era obligatori anar-hi un cop cada dos mesos, per  fer més presents els que ens havien deixat i que no caiguessin en l’oblit. El nostre líder, hi anava cada setmana i crec que era un exemple a seguir. No només per aquest fet, sinó perquè ell era qui ens havia ensenyat a estimar, a comprendre, a saber perdonar, a controlar els impulsos, la ira... En fi, ens havia fet créixer com a persones i ens havia ensenyat tots els valors en els que creiem avui.

                                                                                Roger Taulé 2n B