Autobiografia inventada III

Jo, Marta Ramírez, vaig néixer a Barcelona el 15 de maig del 1976 en una clínica ,molt petita i regentada per monges. Al poc temps la clínica va desaparèixer i ara crec que és un hotel de Barcelona, molt a prop del Parc Güell. Els meus primers dies vaig viure amb els meus pares, Pep i Maria, a la casa que tenien quan es van casar, però al arribar jo, ja no hi cabíem i ens vam traslladar. Va ser molt maco, perquè la meva infantesa va passar davant del mar. Als estius semblaven que començaven al mes de maig i acabaven a l'octubre perquè estar a casa era com estar a l'apartament de platja.

La meva primera escola va ser l'Escola Rentada, recordo quan tots anàvem amb la bata de ratlles i només apreníem i apreníem. La meva afició sempre havia sigut ballar, per això quan vaig acabar la ESO vaig estudiar per ser coreògrafa i poder tenir una escola pròpia on poder ensenyar aquesta afició a altres persones. Els meus pares ho van veure clar i em van enviar a Londres a estudiar. “Allà es fan molts musicals”, - deia el meu pare sempre.

Vaig estar 5 anys a l'escola Dance Buzz i em vaig graduar amb nota molt alta. Allà vaig conèixer a l'Enric Bonapart i em va ajudar a contactar amb gent a

Barcelona per poder treballar.

Necessitava tornar-hi perquè la meva mare estava malalta i el meu pare tot sol no podia cuidar-la.

L'estrena del meu primer musical va ser molt emocionant. Encara recordo la cara dels meus pares quan es va obrir el teló. Al Teatre ESTIU, tothom d'en peus, tothom aplaudia, i jo estava amb una por escènica brutal. Va ser tot un èxit i després d'aquest van venir altres i altres, vaig estar tota la vida fent això, i un any abans que la meva morís, quan jo tenia 40 anys, vaig aconseguir el meu somni. Vaig obrir la meva pròpia escola de Dansa al Barri del Poble Nou, el barri de la meva infantesa, al barri que tant s'estimava la meva mare, ella que sempre m'havia animat a ballar quan era petita i que quan li vaig dir que volia ser artista mai es va oposar. Dos anys desprès el meu pare va morir i jo em vaig quedar amb el meu marit Quim i la meva filla Aina, ja casada amb un noi que es deia Pau Martínez un noi excel·lent.

Ara fa 10 anys que la meva mare ja no està amb nosaltres i 8 anys que ens va deixar d'acompanyar el meu pare, encara crec que quan tinc un dia complicat ells apareixeran i em diran “Tranquil·la, posat música i relaxat”. Aquesta frase m'ha acompanyat sempre.

Ara que tinc 80 anys, només faig això, escolto música i em relaxo, perquè ja m'havia bellugat prou de jove i així recordo els meus pares.

                                                            Laia Castillo 2n ESO A