Sóc un cargol sí, no podia ser un lleó o un guepard o algun animal que no necessités disset minuts per passar d’una banda a l’altre del banc? Però ho accepto. A mi ser un cargol m’agrada, m’agrada fins que em trobo en situacions com aquesta.
He de passar d’un costat a l’altre, l’inconvenient, un dels molts, és que passar és bastant complicat. Porto la meva casa al damunt, i pesa una barbaritat. A més la distància és bastant llarga i m’he d’estirar molt. Veig per sobre meu com passa una mosca. Que fàcil que ho té ella, no sap com ho he de passar per fer el que ella fa en quatre segons.
Bé, em disposo a passar, serà difícil, ja ho sé, però què hi farem. Començo estirant el coll, l’estiro i l’estiro i de sobte noto que toco l’altre part del banc, m’il·lusiono tant que en aquell moment dono la volta i em quedo cap per avall. Ara la feina és meva per tornar a posar-me del dret. Després de vuit minuts aconsegueixo donar la volta, i torno a notar el banc, ja és meu em dic intentant ser positiu. Finalment ja tinc tot el meu cos damunt el banc, m’ha costat, però ho he aconseguit. Moltes vegades quan he de fer un esforç tan
exagerat m’adono que a la vida si no lluites per aconseguir el que realment vols t’ho perds, però això a mi no em passarà, sóc un cargol i la meva vida sembla molt lenta i avorrida, però en el fons és plena d’intensitat.
exagerat m’adono que a la vida si no lluites per aconseguir el que realment vols t’ho perds, però això a mi no em passarà, sóc un cargol i la meva vida sembla molt lenta i avorrida, però en el fons és plena d’intensitat.
Núria Amat 2n B
Oh... Quin pal, aquell nen maleducat que m'ha deixat aquí a dalt per riure's de mi una estona.
Maleït espai entre fusta i fusta!
Tan llestos que es creuen els humans, però només pensen en ells mateixos. Mai en altres espècies com el cargol. Doncs només tinc dues possibilitats: opció A, m'allargo per intentar arribar a l'altre punta del banc; o opció B, agafo carrerilla i faig un salt fins a l'altre fusta. I tenint en compte aquesta cosa llefiscosa que tinc per cos se'm faria molt difícil saltar (quasi impossible).
Així que agafo la opció A.
Així que començo a estirar-me, més i més.
Ja quasi he arribat... Si bé, ja he arribat a l'altra fusta. I ara ve la part més difícil. Passar tot el cos a l'altra fusta del banc.
Bé! Bé ! Tot va bé...
Noooo! La meva closca! Vinga, vinga! Que ho aconsegueixo... Sí!!! Ja està! Ja he arribat!
Però que tonto que sóc, tant esforç per passar d'una fusta a l'altre, quan resulta que uns centímetres a la dreta hi ha una espècie de pont.
Adrian Pinilla 2n B
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.