Segrest a N.Y

Tot era fosc i hi havia un silenci total. Era una nit tranquil·la fins que, de sobte, un fort soroll em va despertar. Ràpidament em vaig aixecar del llit i vaig caminar cap al lavabo per mullar-me la cara. No sabia perquè però el meu cos estava apoderat per la por quan de sobte vaig posar-me a tremolar al sentir una esgarrifança . No entenia res. No tenia cap sentit tenir por però jo intuïa alguna cosa horrible i no me la podia treure del cap. Quan per fi em vaig calmar, vaig tornar a la meva habitació i vaig estirar-me al llit disposat a tornar a agafar el son. Però no va donar resultat. Uns minuts més tard vaig sentir un crit d’una nena petita. Immediatament vaig córrer cap a l’habitació de la Clàudia. Quan hi vaig ser no vaig trobar ningú. La Clàudia, la meva filla, havia desaparegut. Estava paralitzat a causa del terror que no
em permetia ni plorar. El meu cap va començar a pensar a una velocitat fora de la normal. Vaig intentar calmar-me però aquella escena no m’ho va permetre ja que no podia parar de preguntar-me on podia estar una nena de 6 anys en mig de Nova York. Vaig mirar per tota l’habitació i vaig trobar una carta mig oberta sota el llit. Semblava que estigués escrita a mà i la tinta blava utilitzada en l’escriptura encara era humida, cosa que volia dir que havia estat escrita recentment. Al obrir-la del tot em vaig trobar una foto d’un carrer fosc i brut. Amb dificultats, vaig llegir el text que deia:
“Salutacions senyor Ned. Jo, el dr. Laninster l’informo de que la seva filla ha estat segrestada. Si vol tornar-la a veure amb vida vingui al carrer que pot veure a la fotografia amb 50.000$. Per cert, si porta “polis” li ven asseguro que les conseqüències poden ser desastroses.”
De cop la carta se’m va caure de les mans i jo, sense fer-li cas al Laninster, vaig trucar a la policia. Un home em va atendre ràpidament i jo li vaig explicar tota la informació que hi havia a la carta. El policia em va dir que en menys de cinc minuts un agent professional estaria a les portes de casa meva . I així va ser, en uns tres minuts un policia va picar a la meva porta. Ell era alt, forçut i tenia una barba curta i fosca per la zona de la barbeta. Tot i ser un policia no anava amb la típica vestimenta, segurament per passar desapercebut. Ell em va mirar fixament i va preguntar-me:
-És vostè el senyor Ned Filchman?
-Sí, sóc jo- vaig respondre.
-Em dic Marc i sóc policia. És vostè qui ha demanat un agent de seguretat per un segrest?- Em va preguntar.
-Exactament.
-Em podria ensenyar la foto que diu que hi havia a l’interior de la carta?
-Sí, miri, és aquesta.- Vaig dir jo mentre li ensenyava la fotografia d’aquell obscur carrer.
-Això em sona molt. De fet crec que és un carrer sense sortida que hi ha per aquí.
-I com hi arribem?
-Amb el meu cotxe. Segueixi’m si us plau.- va dir ell mentre caminava cap a un Audi 4 d’un color blavós i amb uns vidres antibales.-
Al arribar ell em va obrir la porta mentre em deia que no em preocupés, que ara jo estava segur i que la meva filla es salvaria. Seguidament es va posar el cinturó i va arrancar el cotxe. Van conduir uns sis minuts fins arribar a un carrer fosc i que desprenia una olor vomitiva. Quan vam sortir del cotxe vaig poder observar amb claredat que aquell era el carrer de la imatge. Vam caminar al costat d’una paret per tenir controlat els carreró més fàcilment fins que un soroll molt fort va deixar-nos desconcertats. Vam mirar per tots llocs i vaig veure que d’una porta que s’havia obert de cop sortia la Clàudia i un home, segurament en Laninster, apuntant-la al cap amb una pistola. El segrestador va donar una empenta a la meva filla i va dir cridant:
-Deixeu les armes al terra!
-Deixi anar la noia- va respondre en Marc.
Jo em vaig ajupir al terra per no prendre mal i vaig xocar contra un calendari del 1997. Llavors, sense pensar-ho vaig agafar el meu encenedor, que tenia a la butxaca, vaig cremar el calendari i el vaig llençar amb un cop de peu cap al cap del dr. Aquest, intentant esquivar la bola incandescent va saltar cap a la dreta cosa que va aprofitar el Marc per disparar al peu del Laninster que va caure de dolor al terra deixant lliure a la Clàudia.
D’aquesta manera jo vaig recuperar a la meva estimadíssima filla, en Marc va aconseguir un ascens i el Laninster ara estarà a la presó fins qui sap quan.

                                                              Carles Ocaña 2n d'ESO B