Està estirat al llit. La seva mare, li acarona la mà, li xiuxiueja paraules boniques i plora silenciosament. Li treu les tovalloles del front i li’n posa de noves, mullades. L’habitació és fosca. Una única petita finestra, rodona, permet l’entrada d’una tènue llum, que en qüestió de poques hores desapareixerà. Les parets de pedra, a més en aquestes èpoques de l‘any, transmeten una fredor a la sala que va empitjorant l’estat d’en Miguel. Sua molt. No obre els ulls. Tremola.
Piquen a la porta. S’obre i entra l’Ermengol Strogoff, el pare del malalt. Posa cara de tristesa i diu:
-Modesta, pots abandonar la sala, ja li faig jo companyia.
La mare besa al seu fill a la galta, s’incorpora, s’apropa cap a la porta, li acarona la cara al seu marit i marxa, cap a la cuina.
-Miguel, no sé si ara mateix em sents, però pel teu bé, espero que si que ho facis. Li agafa la mà i li esmuny fort, amb intenció de despertar-lo, però el jove, no s’immuta. – Ermengol, es mou per l’habitació mentre es comunica amb el seu fill...- en Bernat, ja m’ha dit que entre els noiets de Barcelona, es comença a parlar de la meva casa de dones de companyia. No sé qui et creus que ets per fer-ne propaganda, crítiques o el que vulguis que hagis explicat, però et faig saber que l’alcalde s’ha assabentat i comença a fer preguntes.
HAS AFECTAT LA MEVA REPUTACIÓ, ETS CONCIENT? – seu a la cadira, intentant abaixar el seu mal humor, però li resulta complicat, s’aixeca de nou, li treu les tovalloles del front d’en Miguel i li arrenca els llençols.
- M’HAS ENTÉS? TOTS ELS TEUS PRIVILEGIS SÓN MERESCUTS PEL MEU TREBALL, PEL MANTENIMENT DE LA MEVA CASA DE DONES DE COMPANYIA! SI TENS UNA CASA COM AQUESTA, ROBA, MENJAR, ESCOLA...SAPS QUE MOLTS NENS DE LA TEVA EDAT O MÉS JOVES, JA TREBALLEN! NINGÚ TÉ ELS TEUS PRIVILEGIS, MIGUEL!
El jove obre un ull i veu el seu pare. Ha sentit tot el que li ha dit, però fingeix no haver-se assabentat de res.
-M’has entès?
-Jo no he fet res...- es tapa la cara amb les mans, amb l’esperança de que la bufetada que suposa que li donarà el seu pare, no li faci mal, però s’equivoca...
-No vas ser tu? I com és que tots els joves del poble ho saben?! Només en coneixes tu l’existència de la meva casa de dones de companyia!,
En Miguel s’incorpora, posa els peus a terra i es posa a caminar per la sala...està com una rosa, ja.
-Pare, sempre l’he tingut com a ídol, però quan vaig descobrir que va abusar de la mare de la Cinta, regalava a les mares dels meus amics als homes que estaven necessitats i elles no estaven disposades a fer-li cas i les pegava, ho vaig veure tot...elles cridaven i vostè els hi feia cada cop mes mal, els hi va injectar alguna cosa, que les va calmar...pare...no sóc burro, jo. La meva tassa de té, potser per equivocació es va intercanviar amb la vostre...i d’aquesta manera...el que sigui que vostè em va posar...va anar a parar a dins seu...mai he estat malalt...en poc, cauràs tu!
Ermengol s’apropa al seu fill, però a la segona passa cau a terra...el verí ja li ha afetcat.
Aina Balseiro 2n A
Hola Aina et felicito pel text, està molt ben escrit. Quan l'he llegit m'ha agradat molt, perquè mai sabies que passaria i de veritat que m'ha enganxat.
ResponEliminaCarla Grau
Estic completament d'acord amb la Carla, ja que sempre tenies la sensació de que no sabies del que passaria.
ResponEliminaA més el vocabulari que has utilitzat, ha donat més èmfasi a l'història.
Moltes felicitats.
Elna Busquets
A mi personalment, m'ha agradat molt, has utilitzat un vocabulari molt bo amb paraules molt apropiades.
ResponEliminaI la història també està molt bé, perquè el tema del que parla crida molt l'atenció,i junt amb el vocabulari, fan una hria a la que t'enganxes fàcilment.
Et felicito.
Georgina
Perdó, a la part que diu hria, volia dir història.
ResponEliminaGeorgina.