Idees apocalíptiques

Pels volts de l'any 1000 la creença que el món s'acabaria va calar entre els habitats d'un món medieval i altament supersticiós. Enguany hi ha qui parla de la profecia del 2012. De nou, idees apocalíptiques...

Cinc minuts

Estàvem tots a l’església agenollats, segons la profecia el món s’acabaria d’aquí cinc minuts, només cinc minuts... Com hi havíem arribat fins aquí? Jo només sóc una noia de 16 anys, res més! Això no pot estar passant, no és just. Des de feia uns anys, el capellà Antoni, no cessava de dir “El diable ens posa a prova, vol destruir la nostra sana terra, primer els àrabs i ara la fi del món! Heu de ser creients. Ara és el moment en què la fe ha de moure muntanyes!” Jo me’n reia d’aquestes declaracions, però ara a cinc minuts de la probable fi del món les coses es tornen molt diferents, els nens ploren i els adults resten en silenci davant del capellà Antoni. Els meus pares, els meus amics, els meus familiars tots estan aterrits davant de la idea de que el món s’acabaria. Evidentment no van faltar els que sortien al carrer i cridaven “Visca Satanàs, visca el diable!” un d’aquests era en Jaume que es va auto-proclamar “Diable”, corria pels carrers trencant finestres, saquejant botigues i fent malbé qualsevol cosa que estigués al seu davant, no va acabar bé, se’l van trobar penjat d’un pont amb pedres a les butxaques, eren temps de idees radicals, fanatismes i bojos tant cristians, com satànics o com els encara presents àrabs.

El rellotge de l’església indica que encara falten quatre minuts per les dotze en punt, només ha passat un minut! I aquest silenci m’ofega i no em deia respirar, és tant inquietant aquest moment... D’aquí quatre minuts potser res canvia o comença l’apocalipsi que segons la profecia acabarà amb el món en tant sols una setmana, vist des de aquest punt, som tots una grandíssima cagada! Estem probablement en els nostres últims minuts de vida i estem agenollats d’avant d’un home de seixanta anys que només diu que coses en llatí, coses que ningú no entén... Miro el rellotge... Un minut! Ara els nens paren de plorar, i només és sent el capellà i do cop i volta diu algo que vam entendre tots ““Set dies va trigar Déu a construir la terra, set dies trigarà en destruir-la”. Ara, fins i tot el capellà resta en silenci i tothom contempla mut el rellotge que marca que només queden quinze segons, catorze, tretze, dotze, onze, deu, nou, vuit, set, cinc, quatre, tres, dos, un... Contenim la respiració. No ha passat res, absolutament res! Unes joioses campanes repiquen, crits d’alegria, familiars que s’abracen plorant... El patiment i la histèria d’aquests últims anys desapareixen i deixen darrere seu un llegat per el llibres d’història.

                                                       
                                            Oriol 2n ESO B