FriensSheep (o l'art de ser qui no s'és)- U.6

Creieu que l'autèntica naturalesa d'un sempre acaba sortint? O bé creieu que un pot reinventar-se i canviar l'essència? Potser algunes situacions vitals ens obliguen a fer girs radicals.

Reflexioneu-hi, siuplau i envieu-ho a comentaris

La cigala i la formiga_ versió Jana Barbal

La cigala portava tot el cap de setmana jugant a “Fortnite”. 

El diumenge a la nit, el seu amic, l’escarabat, la va trucar per preguntar-li si havia estudiat per l’examen de català. La cigala va pensar que ja estudiaria més tard.
El despertador i la cigala es van adonar que no havia estudiat per l’examen que tenien a les vuit del matí, aquell dia, però la cigala encara tenia un as a la màniga. Li demanaria ajuda a la més llesta de la classe: la formiga.

- No! - Li va dir aquesta quan va sentir que la cigala volia copiar-li l’examen.

La cigala li va suplicar que li deixés però la formiga, que sabia molt bé que la cigala no havia estudiat, es va negar.

Així va ser com la papallona (la professora de català) va suspendre la cigala amb un 0,5. 

Jana Barbal
2n d'ESO

La cigala i la formiga_versió de Pablo Madrid

Pa per avui, però gana per demà

Hi havia una vegada, una cigala que, segons deien,,era «influencer».

A causa d’això la cigala, només pensava en penjar vídeos a les seves xarxes socials per els seus fans.

Un dia pel carrer, la cigala va conèixer una formiga. Aquesta, era molt treballadora. Ho feina en una oficina.

La cigala quan parlava amb la formiga, semblava inculte, ja que no tenia estudis.

La formiga, va voler preguntar-li què faria quan se li acabés la fama. La cigala va dir-li que això no passaria mai, perquè els seus fans l’estimaven molt.

Van passar mesos, i a la cigala va trucar la formiga dient-li, que si la podia acollir a la seva casa.

I ella va respondre:

-Et vaig avisar, però no em vas fer ni cas. Tu estaves tot el dia amb el mòbil i jo a la meva empresa treballant. Ara que ha arribat aquesta època on ja no et segueix ningú, ara t'hauràs de buscar una feina.

Bona sort.- li va desitjar.

I a la cigala enlloc de penjar vídeos, es va posar a escriure faules.

Pablo Madrid
2n d'ESO 

2 ESO B. POESIA: ACCÈSSIT

No arriben

No arriben,

cada cop menys possibilitats.

Segueixen allà, atrapats; desesperats.

Sembla que tothom se n'ha oblidat.

No arriben,

sembla que no tinguem pressa.

Com si no fos una urgència.

Ja que ningú nota la seva absència.

No arriben,

és un secret a veus

del que ningú ja no es preocupa.

Com si això no anés amb nosaltres.

No arriben,

i ells segueixen atrapats en aquell cau.

Tan difícil és donar-los un lloc segur

perquè puguin veure el cel blau?

No arriben,

però hi ha esperança.

Els carrers s'omplen

de veus que criden.

Pau Martí

2 ESO B. POESIA: 2n PREMI

Necessito

Necessito saber

si encara estàs amb mi

i no ets sinó

un esperit del meu passat

dels meus records llunyans

que m'inspiren a imaginar-te cada dia

perdent el control del meu temps present

sense saber que ja, se m'està esgotant

i que el passat, no el puc tocar.

Necessito saber

si les teves abraçades

i les teves carícies

no són en realitat

un corrent d'aire fred

que m'envolta confusament

fent-me perdre la ment.

Necessito...

necessito saber

si m'estic perdent en mi mateix

i si la realitat ja no existeix

perquè per fi descanso en pau

i mentre els teus braços per fi m'envolten

amb la teva freda escalfor

la llum s'apaga al meu voltant

i deixo de respirar.

Necessito…

Càrol Tomé

2 ESO B. POESIA: 1r PREMI

L'adolescència

Diuen que només és una etapa

i que després poc a poc passa.

No saps ni per què però el teu món ningú l´entén.

El teu cos canvia, t´engreixes, creixes i alguns granets

t´acompanyen dia a dia.

Dosis de mal humor, tristesa, ràbia

i apatia i de sobte un esclat d´eufòria i alegria.

Els horaris per sortir

encara els tenim limitats

desitjant ser una mica més grans

i poder sortir fins al tard.

L´armari ple de roba està

i no trobem res per combinar.

A comprar roba sempre hauríem d´anar

malgrat tenir l´armari a rebentar.

Pares, és un període de separació

en el que es debilita la nostra relació.

Gràcies a la vostra paciència i el vostre amor

continueu sent per nosaltres el millor.

Marina Martínez

2 ESO A. POESIA: 2n PREMI

El tot i el no res

Em desperto.

Ho veig tot diferent.

Sento veus i crits,

a la vegada no res.

Olor de podrit,

mentre respiro puresa.

No veig res,

mentre ho veig tot clar.

Em trobo bé,

i alhora tinc por.

Estic tens,

i alhora tranquil.

Surto al carrer.

No veig ningú.

Miro el cel.

Tot és blanc.

Sembla que el món ja no és món,

l´univers ja no és univers,

I la vida...

La vida ja no és vida

Júlia Pinós

2 ESO A. POESIA: 1r PREMI

Desconeguts

Dos desconeguts,

dues vides diferents,

un autobús ple,

dos seients buits.

Dos seients buits,

dos somriures incòmodes,

dues mirades d’amagat,

dos pensaments en comú.

Dos pensament en comú,

una pregunta esperançada,

una resposta il·lusionada

dues rialles tímides.

Dues rialles tímides,

dos “fins aviat”,

dos cors nerviosos,

dues mirades que es retroben.

Dues mirades que es retroben,

dues hores parlant,

convertits en

dos mesos d’amor amagat.

Dos mesos d’amor amagat,

una declaració valenta,

un petó dolç,

dues mans entrellaçades.

Dues mans entrellaçades,

dos anys de tendresa,

una decisió precipitada,

dos cors trencats.

Dos cors trencats,

un amor extingit,

dues vides diferents,

dos desconeguts.

Mar Guasch

PROSA ST.JORDI 2016- 1r PREMI 2n A

La gran pugna

No puc més, si segueixo sense fer res em guanyarà, és insuportable. Estratègicament, el meu rival és molt superior a mi, té moltes més habilitats. És àgil i veloç. Jo, segurament, sóc més fort, però sóc més lent. Jo sóc més gran, però sóc més sapastre. I si el miro intensament als ulls... no, millor que no. És negre i put a cendres. Això sí, no puc treure-li la vista de sobre, haig de resguardar-me i evitar un futur atac. Com que el meu adversari sembla estar dormint, disposant de tota la meva força de voluntat, opto per fer uns lleus moviments i agafar algun estri que em permeti defensar-me i custodiar els meus objectes.

A la meitat de la meva missió, em quedo paralitzat. Un calfred intens em recorre tota la espinada i una suor freda amara el meu cos; he estat jo o ha estat fruit de la meva imaginació? No era un soroll normal. Mals auguris volen pel meu cap, no em penso girar. Al cap d'una bona estona sense cap incident, goso donar-me la volta, el segon pitjor lapse de la meva vida. Quasi em surt el cor disparat de l'esglai, quan fixo l'esguard en l'opositor negre, no hi és, ha desaparegut.

El moment en què vaig entrar no sabia què m'esperava. Era incomprensible. Gent molta gent asseguda cridant al voltant meu. Agònic. Em vaig tancar dins meu i em vaig cantar una cançó per asserenar-me. Els meus aliats, tan aviat havien arribat, van tocar el dos, i moments després va venir el meu antagonista, acompanyat pel seu servent o esclau, per la semblança amb molts majordoms de llibres.

Col·lapsat, en estat de xoc, calculo mentalment quant temps trigaria per agafar la llança. Demoro molt de temps pensant i ja localitzo, dins del meu abast, l'enemic. Aquest cop, però, ja no és negre. El servent barboteja paraules incomprensibles i se'n va.

Me n'estic d'esclatar en plors quan, de sobte, percebo certa presència. És la meva camarada. Quina exaltació. Estic eternament content que no m'hagin abandonat en batalla. Quan dirigeixo les paraules d'agraïment a la meva mare ella explota:

«Jan, prou de fer marranades i deixa el lluç en pau!»

Joel Schneider. 2ⁿ d'ESO A

PROSA ST.JORDI 2016- 1r PREMI 2n B

Una ànima en pena

Cada dia quan sortia al carrer i anava cap a l'escola veia la mateixa persona asseguda en un terra mig brut i humit. La seva edat era indefinida. Portava una barba de molts dies i una roba tres talles més grans. Havia fet de l'entrada d'un caixer automàtic casa seva. El seu llit era un vell matalàs foradat i les mantes uns cartrons doblegats. En un carro i dues bosses de plàstic arreplegava la seva vida.

La seva companyia habitual eren dos gossos i uns coloms que se li apropaven cercant escalfor i aliment. Al principi em sobtava la seva presència. Què hi feia allà dia rere dia? Estaria de pas? Quan el veia no deixava de preguntar-me si tindria pares o germans, o algú que l'estimés. Com podia ser que una persona estigués així, tota sola, amb tantes carències? Poc a poc es va convertir en part de la meva vida. Un dia em vaig decidir a saludar-lo: Bon dia! I ell em va respondre amb un somriure: Bon dia, noi! Em va costar molt trobar el coratge per establir una conversa, però cada dia buscava una excusa per passar davant d'ell. Li portava menjar casolà i llibretes on ell dibuixava i escrivia. No volia diners perquè deia que ja ho tenia tot guanyat i fet. Molta gent se'l mirava de reüll, encuriosida, però semblava invisible als ulls del món. Jo no arribava a entendre la seva situació.

Un dia de molta pluja vaig córrer a aixoplugar-me sota el seu sostre. Aquell va ser el moment decisiu. Potser va ser el soroll de la pluja o la foscor del cel, però, allà drets, va ser quan em va parlar per primera i única vegada de la seva vida. Em va explicar detalls feliços i com unes males decisions econòmiques i familiars el van abocar a un destí incert. Es veia atrapat en un laberint sense sortida deixant transcórrer els dies lentament. El vaig deixar allà pensatiu i dolgut.

No el vaig tornar a veure mai més. S'havia esfumat, va desaparèixer sense deixar rastre. Vaig trigar molt a treure'm aquella sensació de pèrdua que em va deixar la seva partida.

Em consola pensar que potser la nostra conversa va ser el punt i final de la seva fugida i el retrobament d'un camí oblidat.

Francesc Sánchez. 2ⁿ d'ESO B

PROSA ST.JORDI 2016-2n PREMI 2n A

Despert o mort

La mort, una incògnita, una enigma pot ser, sempre present, sense possibilitat d'impedir-la. En aquest món la mort actua sense pietat. Així és com l'anomenem, la mort. «No t'adormis si no vols morir», així és com ho anuncien al carrer. Per la nit o pel dia, al sud o al nord, dormir no és una opció. Si dorms, mors. «No dormis o ell vindrà i et matarà», em va dir el meu avi, abans de caure vençut per la son. És un assassí, un animal, una bèstia, un fantasma, un esperit. Un cop t'adorms, ell ve, i et mata de la forma més suau possible, sense deixar-te marques, sense sang, sense dolor. Bé, això diuen. Al cos del meu avi li vaig notar una lleugera inflamació a l'orella esquerre el dia en que va morir.

Tot va començar quan tenia vuit anys, els pares es van adormir i jo vaig anar al meu restaurant preferit amb el meu avi d'amagat, cosa que fèiem una vegada al mes. De tornada de la nostra sortida vam sentir els crits de gent horroritzada. Un cop a casa, l'avi se'n va adonar. Els pares eren morts. Aquella nit, ni l'avi, ni jo, vam poder dormir i ens vam qüestionar en veu baixa, com havien mort ells dos. Al dia següent els nostres dubtes es van resoldre. A les noticies sortien un munt d'imatges de morts, i anunciaven que la població havia disminuït un 20% per dormir. Ningú sabia el perquè, però ja no es podia dormir.

Al cap d'un temps és va inventar un collaret per impedir el son, el qual consistia en un detector del pols. Quan notava que t'adormies, et feia una descarrega elèctrica brutal. Però la gent no aguantava aquella tortura i van començar

PROSA ST.JORDI 2016-2n PREMI 2n B

                                                                       Barcelona 14 de febrer de 2016

Per al que ha sigut la meva vida...

Estimada, t'he estimat moltíssim, només a tu, a ningú més. Et necessitava tant, tant que no t'ho pots imaginar. Vas ser la raó de la meva existència, una condició per a poder viure, la subsistència del meu alè.

Si no hi eres, moria de por, si no t'abraçava, moria de pena, si els teus llavis no tocaven els meus, moria de desesperació. Tu eres la millor visió, els meus pulmons respiraven amb l'única esperança de tornar-te a veure. Tot jo ho feia per tu, per a qui sinó?

Tu em vas ensenyar què volia dir «estimar», cosa que mai abans vaig saber apreciar, per tu el meu cor va sempre bategar.

Però jo ho veia, no em tractis de ruc. Ho feies. Ho saps molt bé i no m'anomenis tossut. Amb tu vaig deixar de pensar en l'amor com alguna cosa tabú, bàsicament perquè només pensava en tu. Tu i jo vam ser molt feliços, et vaig entregar el cap, el cor, l'ànima, el meu temps, a mi. Tot anava bé, junts per sempre més, no necessitàvem res, tu a mi i jo a tu, això només.

Sempre el meu cor va ser pur, sempre pensant en tu. Si repeteixo la paraula «tu», un i altre cop és perquè tu ho eres tot per mi, des que et vas creuar al meu camí mai no vaig patir, ni et vaig ferir...

Ja t'ho vaig dir el primer dia, «no portaràs faldilles per sobre del genoll, res de mànigues curtes ni cordons sense cordar, et taparàs sempre el coll i oblida't d'aquell penjoll, no se't pot veure res, les mans i la cara, no més.»

T'ho vaig dir, però només pel meu amor pur...Eres meva i de ningú més, per què parlaves si jo no t'ho havia permès? I ets tu la causant d'això, per marxar amb les teves amigues i passar-ho bé amb algú que no fos jo.

Tu ho vas enviar tot en orris, vas ser tu, no ho oblidis. Tu vas tacar el meu cor, corrompent-lo i omplint-lo de por. Tu em vas jurar que el teu cor era meu, només meu, i si era meu, que feies amb aquell noi? Si el teu cor, com tu vas dir, bategava per mi, i parlaves amb un altre, no creus que hauria de morir?

No puc deixar de preguntar-me quina va ser la raó per justificar la teva traïció, jo que t'ho havia donat tot, em vas deixar com un gos, i vaig marxar amb el cap cot.

PROSA ST.JORDI 2016- ACCÈSIT 2nA

L'assalt als nous asteques

Per què, per què a mi ? Vaig pensar mentre corria, perseguida per una activació d'una ''santa'' trampa que ha activat el meu bon amic Nico, trepitjant una rajola-trampa, i això havia encadenat una sèrie de trampes i alarmes, per alertar als ''bons'' indígenes (que es noti el sarcasme, és clar), els neo-asteques, que molt amablement ens van donar un lloc per dormir i menjar, a canvi d'un petit favor... rostir-nos i menjar-nos, què bonic oi? Doncs que no us enganyin, poden aparentar ser molt bona gent, però ho són tant com els caníbals a la prehistòria.

Bé, sí, una expedició molt entretinguda, però tant de bo no hagués acceptat aquella oferta d'en Nico, així no hagués conegut aquests indígenes

Eren les 12:05 pm, una hora perfecta per anar a fer un tomb per aquesta ciutat tan bonica, París, però allà estava jo mirant la tele i estirada al sofà.

El meu ''estimat'' millor amic ( del que estava enamorada fa ja temps) no m'havia enviat cap missatge o trucada per fer res avui.

Fent créixer un sentiment anomenat: estar malhumorat.

De cop, sento el timbre, llavors em dirigeixo cap a la porta, i l'obro d'una revolada, trobant-me cara a cara amb un Nico somrient d'orella a orella.

- Hola, Annie- em va saludar.

PROSA ST.JORDI 2016- ACCÈSIT 2nB

La meva vida.

Ara mateix em trobo dormint, descansant. Aquesta tarda farem un concert, i estic molt nerviosa. Serà a Tokyo i és el que comença la gira d'aquest any. Porto assajant molts dies amb els meus companys i crec que ho portem bastant bé. Espero que tot surti bé i al públic li agradi.

Sento com obren els llums:

- Només queden dues hores, així que m'agradaria poder practicar un parell de cançons més nois. - sento una veu, molt coneguda per a mi.

Sento com m'agafen unes mans, les mans del meu amo. Ell és qui m'ha ensenyat i educat, i m'ha ajudat molt en la meva carrera musical i vida. Em desperto de cop, amb energia i ganes de fer musica. Així doncs, que comencem a assajar.

Una hora i mitja més tard, tots estem segurs. Aquest concert serà una passada i ho farem molt bé.

Ja se senten els crits del públic i cada cop estic més nerviosa. Ens preparem, igual que els tècnics, que revisen les llums, els altaveus i els cables. Ens diuen que hem de sortir en dos minuts.

Cada cop la gent crida més, i ja hem de sortir. La meva companya comença, i després ens toca als altres sortir. Sortim a l'escenari i sento molta adrenalina quan veig tanta gent que ha vingut a veure'ns. Comencem amb una de les meves cançons preferides del disc. Després de tres cançons més, m'assec per descansar ja que la següent cançó és lenta i acústica.

Ja s'acaba el concert, la gent està eufòrica i jo feta pols. Sento que m'agafen de la cintura i m'eleven, em mostren al públic i tots criden. És un dels millors moments de cada dia, de la meva vida perquè això és el que faig, aquesta és la meva vida. Visc perquè quan me'n vagi a dormir, passi el que ara mateix està passant, que el meu amo m'acariciï i em digui aquestes paraules que em fan sentir tan bé:

- Ets la millor guitarra del món.

Chloe Colchero. 2n d'ESO B

Un passat inoblidable

• 
  Compte, agotzona’t!- va dir ella amb un to aterridor.
• Mare, que són focs artificials?- amb una entonació innocent.
• Si, fill, focs artificials...- amb una tonalitat de mansuetud.
• Piiiiiiiiiiiiiip......- va ressonar per tota la regió

Un tremolenc i ignot so es va introduir a l’interior de l’organisme d’en Sancho, a través del seu aparell acústic. Cal destacar també que aquesta ona acústica li va suscitar un dolor colossal i inhumà, el qual es va anar ramificant al llarg del seu diminut cos. Era un mal intrínsec... ell encara no havia arribat a cap conclusió a través de la seva raó. Seguidament, disposat a exigir explicacions de tal esdeveniment per part de sa mare, se n’adonà de que la seva mare es trobava estesa arreu del sòl, immòbil, rígida amb un seguit de màcules carmesines al voltant del

Amor en temps de guerra

L'any 1945 molts jueus eren empresonats cada dia. Però un empresonament va ser molt particular

Sis anys enrere, un petit agricultor francès molt amic de les armes, anomenat Sancho Panza Lalanza estava preparant el sopar després d'haver estat tot el dia treballant. Aquella nit l'home va somiar sobre una guerra, a mitja nit l'home és va aixecar molt esverat, estava confús, no sabia si el que havia somiat era real o fictici. Un parell de setmanes desprès França va declarar la guerra a l'Alemanya nazi. En aquell moment el camperol va anar

Secció 2

1945

Vaig entreobrir els ulls i estava sol, no hi havia ningú. No recordava res, tan sols el present, sí, recordava la funció i el nom dels objectes, l'aspecte dels diferents ens i fins i tot recordava parlar, però no recordava el passat.

Ella, en canvi, era amb l'altra gent, no estava sola. Hi havia al seu costat dues nenes plorant. Es trobava en una habitació obscura on només dues escletxes de llum es colaven per un diminut forat al sostre; la pedra estava humida, hi havia un tapís vermell amb uns símbols i inscripcions que desconeixia. Feia mala olor, però hi havia una llibreria que va cridar-li l'atenció. Era l'únic punt on hi havia una bombeta que il·luminava els llibres.
Encuriosida, la noia es va aixecar i va anar a mirar una de les lleixes i, ignorant els plors que tant la molestaven, va obrir un llibre qualsevol i va veure unes lletres que no havia vist mai. Va tancar el llibre i es va fixar en què la portada era vermella i estava inscrit el mateix símbol que en el tapís, una creu negra esvàstica.

Ell no sabia on era ni per què estava en aquell lloc tan llòbrec i estrafolari. Fent un esforç ingent per obrir els ulls va veure una llum incipient, va

Tot ha anat massa ràpid

La Bella va sortir corrents de casa seva plorant i cridant, al carrer va seguir corrents fins que no va poder més, i es va deixar caure sobre una muntanya de neu.

Era el dia 25 de desembre de 1914, se suposava que el dia de Nadal havia de ser un dia feliç i alegre però aquell Nadal era tot el contrari l'alegria. Londres portava sumida en una tristor i temor constant, feia 6 mesos havia esclatat la 'Gran guerra' contra l'Imperi Astro-Húngar.

I precisament les noves que els arribaven a la seva família no eren gaire encoratjadores. El pare de la Bella, en John McGregory, havia mort en els primers compassos de la guerra. Havia estat destinat al front de França i havien fet fracassar el pla Schlieffen, però es trobava a primera línia i havia resultat mort.

La Bella notava que el món s'ensorrava si el seu pare no hi era. La seva mare també era morta i l'única família que li quedava era la seva germana, la

Ells (una història d'amor en temps de guerra)

1914. L'any en què la primera guerra mundial va arribar, a Londres va passar una gran història.

28 de juliol. Ella, com sempre, anava a la botiga ajudar al seu pare, ja que en aquella època res no era fàcil. Ell també treballava.
Aquell dia tot canviaria, el futur, el present, tot. Ella estava a la botiga i de cop i volta va sentir un terratrèmol i va sortir a mirar i va veure alguna cosa al cel que no podia creure: un bombarder. El món li va caure al damunt, no sabia què fer. Va anar corrents, va avisar els seus pares i tots es van posar sota la taula, a resar.
Ell, mentrestant, estava a un parell de carres o més d'ella i també va escoltar la bomba. Tots a la seva feina es van posar a sota la taula i igual que tothom que estava a prop d'aquella zona, a resar.
Ella, des de sota la taula, va veure, a través de la porta de vidre, una nena petita plorant i va sortir corrents a buscar-la, tot i la por que tenia. La va agafar i la va empentar cap a dins i just quan la nena ja era a dins va caure una bomba a pocs metres.
A ell li va passar alguna cosa similar, però ell va anar a rescatar a un gos i ja sabeu el següent.
Unes hores després ell estava a l'hospital St.Thomas ingressat. Unes hores després ella estava ingressada a l'hospital de St.Thomas, i el destí els va posar junts. No només al mateix hospital, també a la mateixa planta, també a la mateixa habitació.
Ella va entrar a l'habitació 107 mentres que ell ja hi era, es van mirar un bona estona , i després, al cap d'una estona, ell va dir: