L'assalt
als nous asteques
Per
què, per què a mi ? Vaig pensar mentre corria, perseguida per una
activació d'una ''santa'' trampa que ha activat el meu bon amic
Nico, trepitjant una rajola-trampa, i això havia encadenat una sèrie
de trampes i alarmes, per alertar als ''bons'' indígenes (que es
noti el sarcasme, és clar), els neo-asteques, que molt amablement
ens van donar un lloc per dormir i menjar, a canvi d'un petit
favor... rostir-nos i menjar-nos, què bonic oi? Doncs que no us
enganyin, poden aparentar ser molt bona gent, però ho són tant com
els caníbals a la prehistòria.
Bé,
sí, una expedició molt entretinguda, però tant de bo no hagués
acceptat aquella oferta d'en Nico, així no hagués conegut aquests
indígenes
Eren
les 12:05 pm, una hora perfecta per anar a fer un tomb per aquesta
ciutat tan bonica, París, però allà estava jo mirant la tele i
estirada al sofà.
El
meu ''estimat'' millor amic ( del que estava enamorada fa ja temps)
no m'havia enviat cap missatge o trucada per fer res avui.
Fent
créixer un sentiment anomenat: estar malhumorat.
De
cop, sento el timbre, llavors em dirigeixo cap a la porta, i l'obro
d'una revolada, trobant-me cara a cara amb un Nico somrient d'orella
a orella.
-
Ja t'he dit un munt de cops que no em diguis ''Annie''- li vaig dir
emprenyada.
El
meu nom de veritat és Annabeth, però ell em va començar a dir
Annie per molestar-me. Jo sempre li deia que parés, però ell sempre
seguia fins que veia que ja no li volia dirigir la paraula.
El
vaig mirar de ben aprop, portava uns pantalons negres,una samarreta
blanca i una caçadora fosca, que conjuntava molt bé amb la seva
pell bruna i els seus cabells negres. Vestint així, estava molt
arreglat per una trobada d'amics, semblava que volgués demanar-me
una cosa important, apart d'això, portava dos bitllets i un paper
que semblava un telonari
Torna
a la realitat !Em vaig renyar, ja que hi havien molt poques
esperances de que jo li agradés.
-
Què portes allà?- li vaig preguntar.
-
Tinc una proposta per fer-te. Tu i jo en unes terres noves per
explorar, què et sembla?- Tenia una lluïssor als ulls que no li
vaig poder dir que no, i sense pensar-m'ho més, vaig acceptar.
Davant
la meva resposta va començar a saltar amb emoció.
-
Doncs fes les maletes, ens n' anem a Lluminalia! -va mig cridar.
El
que va passar desprès va ser molt ràpid i borrós, primer estava
fent les maletes i desprès m'aixecava d'una migdiada a l'espatlla
d'en Nico a l´avió a punt d'arribar.
Quan
vam arribar vam baixar al campament d'allà, els encarregats ens van
rebre, ens van comunicar on dormiríem i que faríem mentre
estiguéssim allí.
Va
dir alguna cosa com «sortireu a trenc d'alba, us donarem unes
motxilles amb menjar i cantimplores d'aigua», no vaig pillar res més
perquè m'estava adormint, ja que estava molt esgotada física i
mentalment.
Per
això, quan vaig tocar la cara amb el coixí, hem vaig quedar
fregida.
Vaig
ser despertada molt bruscament i vaig obrir els ulls per entrar en un
estat de xoc.
En
Nico m'estava sacsejant per les espatlles, amb la seva cara molt
aprop de la meva, tant que els nostres nassos casi es tocaven, tot
seguit estava tant vermella com un tomàquet.
Ell
es devia haver adonat de la meva incomoditat o bé de la meva
cara, que per cert, estava tant calenta com un forn.
-Bé,
els soldats aquests m'han dit que et despertés- Va dir amb
incomoditat i tot seguit es va girar per anar a esmorzar, però abans
de que es girés, li vaig veure un to vermellós en les seves galtes
brunes, em vaig preguntar què significaria allò.
Després
d'esmorzar, vam començar a anar per la jungla, no va passar gaire
temps fins que van parar a fer un descans per agafar un respir i
menjar alguna cosa. El paisatge d'aquestes terres, era increïble.
Era una jungla amb palmeres, pins, alzines i un camp d'herbes i flors
s'estenia als nostre peus.
Estava
meravellada fins que els meus ulls van enxampar una figura humana
collint el que semblaven unes fulles d' enciam.
Em
vaig posar en alerta i vaig cridar l'atenció d'en Nico agafant-li el
braç, els dos ens vam mirar i ens vam posar d'acord a l'instant:
l'havíem de perseguir.
Desprès
de seguir-lo, l'únic que va passar es que ens va veure un dels
indígenes caníbals i va alertar a l'emperador i les tropes. Després
ens van convidar a sopar i ens van lligar, ja que el sopar érem
nosaltres, divertit oi ?
Vam
escapar gràcies a la meva navalla de butxaca i vam sortir pitant per
uns quants corredors i sales on hi havien moltes pintures de
sacrificacions d'humans i animals.
I
allà, en mig passadís, en Nico va trepitjar la famosa rajola-trampa
de la que us he parlat abans, i que va alertar a els neo-asteques i
una pilota de pedra gegant que l'únic que volia era trepitjar-nos
sense pietat.
Encara
sort que sense saber com, vam trobar la sortida en no res i que ens
vam topar amb uns quants de la nostra terra, que van combatre
amb els guardes d'aquella piràmide,
rarament semblant a les dels
inques, van ferir a un, però en Nico li va donar un clatellot a un
altre guarda sense miraments i em va agafar la mà per portar-me
ràpidament
cap al campament, on estaríem
fora de perill.
Que
equivocada que estava...
Estela
De Febrer. 2n
d'ESO A
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.