Secció 2

1945

Vaig entreobrir els ulls i estava sol, no hi havia ningú. No recordava res, tan sols el present, sí, recordava la funció i el nom dels objectes, l'aspecte dels diferents ens i fins i tot recordava parlar, però no recordava el passat.

Ella, en canvi, era amb l'altra gent, no estava sola. Hi havia al seu costat dues nenes plorant. Es trobava en una habitació obscura on només dues escletxes de llum es colaven per un diminut forat al sostre; la pedra estava humida, hi havia un tapís vermell amb uns símbols i inscripcions que desconeixia. Feia mala olor, però hi havia una llibreria que va cridar-li l'atenció. Era l'únic punt on hi havia una bombeta que il·luminava els llibres.
Encuriosida, la noia es va aixecar i va anar a mirar una de les lleixes i, ignorant els plors que tant la molestaven, va obrir un llibre qualsevol i va veure unes lletres que no havia vist mai. Va tancar el llibre i es va fixar en què la portada era vermella i estava inscrit el mateix símbol que en el tapís, una creu negra esvàstica.

Ell no sabia on era ni per què estava en aquell lloc tan llòbrec i estrafolari. Fent un esforç ingent per obrir els ulls va veure una llum incipient, va
aguditzar la vista i va poder distingir un prestatge entre la foscor. Li va costar gotes de suor posar-se dempeus, va fullejar uns quants llibres que no entenia i va seure sobre un tapís vermell. De sobte va començar a parlar una veu que ell deduïa que havia de provenir d'un forat a la paret, era una veu de dona, aguda i metàl·lica, feia por, tenia un accent estranger però parlava en castellà. Ras i curt: li estava dient que era part d'un experiment, que el científic Josef Mengele li havia canviat algunes coses al seu cap, i que havia de superar algunes proves. Estava confús, no entenia res, no sabia qui era, si era noi o noia, quants anys tenia, res. Es va aixoplugar en un racó de la paret i va plorar ànima endins.

Ella va sentir un calfred que li recorria l'espinada, va caure de genolls, es va agafar el cap i es va formular mil preguntes que mai no serien respostes. Al cap de mitja hora va tornar a aparèixer la veu i va preguntar quin nom volien tenir...Aleshores la Veu va interrogar a un nen dient-li que podia escollir entre Sancho Panza o Aron. El nen va escollir el primer i a continuació el torn era d'una de les nenes petites que no havia deixat de plorar. Ella va escollir Sofia i una altra nena, en canvi, va escollir Kasril. Immediatament va entrar per una porta camuflada a la paret una senyora amb uniforme. Totes van cridar, la senyora va agafar la Kasril i li va disparar un tret. Kasril es desplomà i morí.

Després dels crits i el tret Sancho, que estava terroritzat i marejat, va sentir que una noia deia que es volia dir Hannah. Després va caure com un plom al terra.

Al cap d'unes hores Sancho va despertar per les bufetades de Hannah i Sofia. Un cop refet, els tres van començar a explicar desesperats tot el que sabien. Hannah era la més gran, tenia aproximadament quinze anys; Sancho i Sofia per les característiques físiques tenien nou, o potser deu.

La Veu va tornar a sonar per plantejar un altre enigma, aquest era una pregunta del menjar, si les amanides Caser o la sopa freda, l'adafina o una patata crua... els tres van respondre bé i per primera vegada en un dia van poder menjar i beure. Van dormir els tres junts, ell no deixava de mirar a Sofia, li agradava com era, sentia una sensació estranya a la panxa, no va poder resistir-ho i li va donar un petó a la galta que ell sentia com la més dolça del planeta. Una hora més tard Sofia va repetir aquell petó, també ella estava colpida per la tendresa d'aquell nen. Sancho es va despertar encantat, mut, sense paraules. Es van passar mitja nit imaginant que quan sortissin d'aquella tortura es casarien i serien els més feliços del món.

Hannah va despertar amb la mateixa soldat que va matar la Kasril, que l'estava escorcollant. Aquesta vegada però va veure escrites al seu uniforme ''Leutnant Carmela''. Hannah va cridar i Carmela li va posar una arma al cap i va cridar tres vegades ''Leise, leise, Silencio'' i li va propinar una puntada de peu a la panxa. Amb l'enrenou Sofia i Sancho es van despertar i ella, espantada, va sortir corrents. Però la soldat va ser més ràpida, va disparar i Hannah va caure com una vulgar mosca.

Sancho va cridar i donava puntades a tot, no s'ho creia, tota l'esperança s'havia esvaït en un instant.

Van passar dos dies durant els quals Carmela els va sotmetre a tortures, els va tallar alguns dits, els pegava bufetades, era insuportable. Es volien suïcidar però no podien.

Al final va arribar un dia en què els van dir per l'altaveu que eren els conillets d'índies d'un experiment d'un científic nazi. La gent havia de creure en el Senyor, el famós governador. Estaven en el secció 2, la cambra subterrània on s'experimentava amb nens. Els havien injectat un líquid que els esborrés la memòria i que poc a poc els anava manipulant neurones i al final es convertirien en qui el Senyor sempre havia desitjat. Havien de tenir exactament el mateix punt de vista que ell, com uns robots. Ara que ja havien superat les proves volia dir que el procés havia estat correcte i començaria a fer efecte en breus minuts.

Hannah i Sancho van notar que se'ls desfeia el cap, els cremava, els abrasava, no ho aguantaven.

Els dos, però, caigueren desplomats al terra, Sancho delirant, va recordar el petó de la nena, que molt abans d'aquest episodi, havia estat la seva germana.

                                                                Joel Schneider 2ESO A