Un passat inoblidable

• 
  Compte, agotzona’t!- va dir ella amb un to aterridor.
• Mare, que són focs artificials?- amb una entonació innocent.
• Si, fill, focs artificials...- amb una tonalitat de mansuetud.
• Piiiiiiiiiiiiiip......- va ressonar per tota la regió

Un tremolenc i ignot so es va introduir a l’interior de l’organisme d’en Sancho, a través del seu aparell acústic. Cal destacar també que aquesta ona acústica li va suscitar un dolor colossal i inhumà, el qual es va anar ramificant al llarg del seu diminut cos. Era un mal intrínsec... ell encara no havia arribat a cap conclusió a través de la seva raó. Seguidament, disposat a exigir explicacions de tal esdeveniment per part de sa mare, se n’adonà de que la seva mare es trobava estesa arreu del sòl, immòbil, rígida amb un seguit de màcules carmesines al voltant del
seu rostre i tronc, després d’un continu procés d’observació i deducció arribà a la conclusió de què ....

5 d’Agost de 1945, Hiroshima, Japó. Era un dia qualsevol, un dia normal i corrent pel que fa a un nen d’a penes cinc anys d’edat com en Sancho, fill de Juancho-Hikari i Carmela-Mitsuki pares adoptius d’en Sancho , el qual fou adoptat per ells. En Sancho va perdre els seus pares biològics en una efemèride tràgica pel que fan les seves terres natals, Pearl Harbor, Hawaii. El bombardeig per part de la Marina Imperial Japonesa contra la base naval nord-americana l’any 1941. Ell es trobava allí, en mig d’aquell bombardeig, però gràcies a l'astúcia dels seus pares biològics, John i Mery, van aconseguir el que d'ençà que va néixer en Sancho es van prometre, donarien la vida, fos el que fos, passés el que passés per ell, tal fet els hi va comportar el trasbassament a una millor vida, vida on segurament hi hauria l’absència de guerres i bombardejos, però amb el gran vuit del seu únic i apreciat fill, a més a més amb la consciència destrossada, sabent que el seu fill, amb un llarg historial mèdic: DS (Síndrome de Dawn) i paràlisi cerebral i un seguit de dificultats locomotores..... es trobava sol en aquell món de contínues guerres i on no era ben vist cap ésser que fos lleugerament diferent de la resta, ja que hi predominava el Nazisme. Com de costum agafà la seva motxilla i anà rumb cap a l’escola, també va rebre continues mirades per sobre de l’espatlla, insults i rostres mostrant menyspreança per part dels seus companys i professors. Entre aquesta gent, es referien a aquella “cosa” amb el nom de Panzón, Sancho Panza, atès que el seu aparat locomotor es trobava lleugerament alterat com a conseqüència de les malalties patides. Un cop a l’interior de l’edifici, el qual rebia el nom d’escola, va posar en marxa els seus protocols envers aquelles situacions. De tant en tant se li apropava algun nen i li etzibava algun que d’altre aürt.

Tot perfeccionant l’obra d’art composta per blaus i traus, que eren autoritzades en tot moment pel professor d’aula, al qual aquesta situació li resultava plaent i entretinguda. Un cop finalitzada la jornada, li tornava a tocar el pitjor moment, els pares...els quals el van apadrinar ja que se n’embutxacaven una quantitat de diners pel fet d’acollir un orfe i oferir-li, suposadament, la millor qualitat de vida. Rebé un seguit de cops més per part dels seus pares, ja que consideraven que era la manera adequada per a espavilar el seu fill, finalment se n’anà a dormir....

7:35, 6 d’agost de 1945, un so intens, molest però repetitiu s'introdueix per la finestra semi-tancada d’en Sancho, a través de la qual pot veure a tota la gent córrer, espantada, horroritzada, un so procedent dels altaveus de la ciutat, tot indicant la imminent arribada de la força aèria enemiga... seguidament els pares d’en Sancho corren com poden cap a l’exterior de la casa, agafen el cotxe fins que ja no es divisen en l’horitzó, deixant-lo tot sol en aquella crítica situació. Ell incapaç de reaccionar, se’n va corrents com pot cap al seu amagatall secret, dins de la sortida d’aire a, on es cura de les agressions, i on es troba amb si mateix i els seus verdaders pares. I allà es quedà, immòbil, amb la ment en blanc, fins l'endemà.

9:32, 7 d’agost de 1945, la il·luminadora llum del sol s’apodera de tota la casa, i ell es desperta. Baixa com pot del seu amagatall, i surt a cap a l’exterior de la casa on es troba amb un paisatge inhòspit, nauseabund i caracteritzat per l’aglutinament de cossos uns sobre d’altres, formant grans muntanyes humanes, cossos dels quals no aconseguia ni identificar el rostre facial a conseqüència de la forta potència de la bomba, cau desplomat a causa la radiació i les altes temperatures de l’ambient.

4:13, 8 d’agost de 1945, arreu, arreu de la llitera, hospital central d’Hiroshima, secció 2 de cures intensives es troba en coma, i pot aconseguir veure la seva mare, pàl·lida i amb els ulls tot mostrant indicis d'espant i por, d'alguna manera indicant que la mort s'havia apoderat d'ella massa aviat. Donat que encara no havia acabat la seva feina com a mare en el món dels vius. De sobte, canvia radicalment la seva expressió facial, i passa a mostrar felicitat alegria en tornar a retrobar-se amb el seu fill i per tant poder tornar a estar junts!

          Marc Ferranti 2ⁿ ESO A