dimarts, 10 de maig del 2016
Control T.6
GRAMÀTICA
- Funcions sintàctiques (CD, CI, CC, Atribut)- presentació i llibre de text (p. 117, 118, 119)
-
Substitució pronominal (CD, CI, CC i Atribut)- dossier)
LÈXIC
-
Els mitjans de transport (p.148)
- El món del saber (p.123)
ORTOGRAFIA
-La
b i v (p.145-147)
- Accentuació
- Errades i barbarismes (blog)
- Ortografia dels pronoms febles (p.120-121) i blog
- El guionet (p.121)
TIPOLOGIES
TEXTUALS
-
Identificar les tipologies textuals i la seva finalitat comunicativa
(entrada al blog)
- El text expositiu (p.115)
DATA DE CONTROL: 2n ESO A- dijous 2
2n ESO B - divendres 3
2n ESO B - divendres 3
divendres, 6 de maig del 2016
PROSA ST.JORDI 2016- 1r PREMI 2n A
La
gran pugna
No
puc més, si segueixo
sense fer res em
guanyarà,
és insuportable.
Estratègicament, el meu rival és molt superior a mi, té moltes més
habilitats. És
àgil i veloç. Jo, segurament, sóc més
fort, però sóc més
lent. Jo sóc més gran, però sóc més sapastre. I si el miro
intensament als ulls... no, millor que
no. És negre i put a
cendres. Això sí, no puc treure-li la vista de sobre, haig de
resguardar-me i evitar un futur atac. Com que el meu adversari sembla
estar dormint, disposant de tota la meva força de voluntat, opto per
fer uns lleus moviments i agafar algun estri que em permeti
defensar-me i custodiar els meus objectes.
A
la meitat de la meva missió, em quedo paralitzat. Un calfred intens
em recorre tota la espinada i una suor freda amara el meu cos; he
estat jo o ha estat fruit de la meva imaginació? No era un soroll
normal. Mals auguris volen pel meu cap, no em penso girar. Al cap
d'una bona estona sense cap incident, goso donar-me la volta, el
segon pitjor lapse de la meva vida. Quasi em surt el cor disparat de
l'esglai, quan fixo l'esguard en l'opositor negre, no hi és, ha
desaparegut.
El
moment en què vaig entrar no sabia què m'esperava. Era
incomprensible. Gent molta gent asseguda cridant al voltant meu.
Agònic. Em vaig tancar dins meu i em vaig cantar una cançó per
asserenar-me. Els meus aliats, tan aviat havien arribat, van tocar el
dos, i moments després va venir el meu antagonista, acompanyat pel
seu servent o esclau, per la semblança amb molts majordoms de
llibres.
Col·lapsat,
en estat de xoc, calculo mentalment quant temps trigaria per agafar
la llança. Demoro molt de temps pensant i ja localitzo, dins del meu
abast, l'enemic. Aquest cop, però, ja no és negre. El servent
barboteja paraules incomprensibles i se'n va.
Me
n'estic d'esclatar en plors quan, de sobte, percebo certa presència. És la meva camarada. Quina exaltació. Estic eternament content que
no m'hagin abandonat en batalla. Quan dirigeixo les paraules
d'agraïment a la meva mare ella explota:
«Jan,
prou de fer marranades i deixa el lluç en pau!»
Joel
Schneider. 2n d'ESO A
PROSA ST.JORDI 2016- 1r PREMI 2n B
Una
ànima en pena
Cada
dia quan sortia al carrer i anava cap a l'escola veia la mateixa
persona asseguda en un terra mig brut i humit. La seva edat era
indefinida. Portava una barba de molts dies i una roba tres talles
més grans. Havia fet de l'entrada d'un caixer automàtic casa seva.
El seu llit era un vell matalàs foradat i les mantes uns cartrons
doblegats. En un carro i dues bosses de plàstic arreplegava la seva
vida.
La
seva companyia habitual eren dos gossos i uns coloms que se li
apropaven cercant escalfor i aliment. Al principi em sobtava la seva
presència. Què hi feia allà dia rere dia? Estaria de pas? Quan el
veia no deixava de preguntar-me si tindria pares o germans, o algú
que l'estimés. Com podia ser que una persona estigués així, tota
sola, amb tantes carències? Poc a poc es va convertir en part de la
meva vida. Un dia em vaig decidir a saludar-lo: Bon dia! I ell
em va respondre amb un somriure: Bon dia, noi! Em va costar
molt trobar el coratge per establir una conversa, però cada dia
buscava una excusa per passar davant d'ell. Li portava menjar casolà
i llibretes on ell dibuixava i escrivia. No volia diners perquè deia
que ja ho tenia tot guanyat i fet. Molta gent se'l mirava de reüll,
encuriosida, però semblava invisible als ulls del món. Jo no
arribava a entendre la seva situació.
Un
dia de molta pluja vaig córrer a aixoplugar-me sota el seu sostre.
Aquell va ser el moment decisiu. Potser va ser el soroll de la pluja
o la foscor del cel, però, allà drets, va ser quan em va parlar per
primera i única vegada de la seva vida. Em va explicar detalls
feliços i com unes males decisions econòmiques i familiars el van
abocar a un destí incert. Es veia atrapat en un laberint sense
sortida deixant transcórrer els dies lentament. El vaig deixar allà
pensatiu i dolgut.
No
el vaig tornar a veure mai més. S'havia esfumat, va desaparèixer
sense deixar rastre. Vaig trigar molt a treure'm aquella sensació de
pèrdua que em va deixar la seva partida.
Em
consola pensar que potser la nostra conversa va ser el punt i final
de la seva fugida i el retrobament d'un camí oblidat.
Francesc
Sánchez. 2n d'ESO B
PROSA ST.JORDI 2016-2n PREMI 2n A
Despert
o mort
La
mort, una incògnita, una enigma pot ser, sempre present, sense
possibilitat d'impedir-la. En aquest món la mort actua sense pietat.
Així és com l'anomenem, la mort. «No t'adormis si no vols morir»,
així és com ho anuncien al carrer. Per la nit o pel dia, al sud o
al nord, dormir no és una opció. Si dorms, mors. «No dormis o ell
vindrà i et matarà», em va dir el meu avi, abans de caure vençut
per la son. És un assassí, un animal, una bèstia, un fantasma, un
esperit. Un cop t'adorms, ell ve, i et mata de la forma més suau
possible, sense deixar-te marques, sense sang, sense dolor. Bé, això
diuen. Al cos del meu avi li vaig notar una lleugera inflamació a
l'orella esquerre el dia en que va morir.
Tot
va començar quan tenia vuit anys, els pares es van adormir i jo vaig
anar al meu restaurant preferit amb el meu avi d'amagat, cosa que
fèiem una vegada al mes. De tornada de la nostra sortida vam sentir
els crits de gent horroritzada. Un cop a casa, l'avi se'n va adonar.
Els pares eren morts. Aquella nit, ni l'avi, ni jo, vam poder dormir
i ens vam qüestionar en veu baixa, com havien mort ells dos. Al dia
següent els nostres dubtes es van resoldre. A les noticies sortien
un munt d'imatges de morts, i anunciaven que la població havia
disminuït un 20% per dormir. Ningú sabia el perquè, però ja no es
podia dormir.
Al
cap d'un temps és va inventar un collaret per impedir el son, el
qual consistia en un detector del pols. Quan notava que t'adormies,
et feia una descarrega elèctrica brutal. Però la gent no aguantava
aquella tortura i van començar
PROSA ST.JORDI 2016-2n PREMI 2n B
Barcelona
14 de febrer de 2016
Per
al que ha sigut la meva vida...
Estimada,
t'he estimat moltíssim, només a tu, a ningú més. Et necessitava
tant, tant que no t'ho pots imaginar. Vas ser la raó de la meva
existència, una condició per a poder viure, la subsistència del
meu alè.
Si
no hi eres, moria de por, si no t'abraçava, moria de pena, si els
teus llavis no tocaven els meus, moria de desesperació. Tu eres la
millor visió, els meus pulmons respiraven amb l'única esperança de
tornar-te a veure. Tot jo ho feia per tu, per a qui sinó?
Tu
em vas ensenyar què volia dir «estimar», cosa que mai abans vaig
saber apreciar, per tu el meu cor va sempre bategar.
Però
jo ho veia, no em tractis de ruc. Ho feies. Ho saps molt bé i no
m'anomenis tossut. Amb tu vaig deixar de pensar en l'amor com alguna
cosa tabú, bàsicament perquè només pensava en tu. Tu i jo vam ser
molt feliços, et vaig entregar el cap, el cor, l'ànima, el meu
temps, a mi. Tot anava bé, junts per sempre més, no necessitàvem
res, tu a mi i jo a tu, això només.
Sempre
el meu cor va ser pur, sempre pensant en tu. Si repeteixo la paraula
«tu», un i altre cop és perquè tu ho eres tot per mi, des que et
vas creuar al meu camí mai no vaig patir, ni et vaig ferir...
Ja
t'ho vaig dir el primer dia, «no portaràs faldilles per sobre
del genoll, res de mànigues curtes ni cordons sense cordar, et
taparàs sempre el coll i oblida't d'aquell penjoll, no se't
pot veure res, les mans i la cara, no més.»
T'ho
vaig dir, però només pel meu amor pur...Eres meva i de ningú més,
per què parlaves si jo no t'ho havia permès? I ets tu la causant
d'això, per marxar amb les teves amigues i passar-ho bé amb algú
que no fos jo.
No
puc deixar de preguntar-me quina va ser la raó per justificar la
teva traïció, jo que t'ho havia donat tot, em vas deixar com un
gos, i vaig marxar amb el cap cot.
PROSA ST.JORDI 2016- ACCÈSIT 2nA
L'assalt
als nous asteques
Per
què, per què a mi ? Vaig pensar mentre corria, perseguida per una
activació d'una ''santa'' trampa que ha activat el meu bon amic
Nico, trepitjant una rajola-trampa, i això havia encadenat una sèrie
de trampes i alarmes, per alertar als ''bons'' indígenes (que es
noti el sarcasme, és clar), els neo-asteques, que molt amablement
ens van donar un lloc per dormir i menjar, a canvi d'un petit
favor... rostir-nos i menjar-nos, què bonic oi? Doncs que no us
enganyin, poden aparentar ser molt bona gent, però ho són tant com
els caníbals a la prehistòria.
Bé,
sí, una expedició molt entretinguda, però tant de bo no hagués
acceptat aquella oferta d'en Nico, així no hagués conegut aquests
indígenes
Eren
les 12:05 pm, una hora perfecta per anar a fer un tomb per aquesta
ciutat tan bonica, París, però allà estava jo mirant la tele i
estirada al sofà.
El
meu ''estimat'' millor amic ( del que estava enamorada fa ja temps)
no m'havia enviat cap missatge o trucada per fer res avui.
Fent
créixer un sentiment anomenat: estar malhumorat.
De
cop, sento el timbre, llavors em dirigeixo cap a la porta, i l'obro
d'una revolada, trobant-me cara a cara amb un Nico somrient d'orella
a orella.
-
Hola, Annie- em va saludar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)