Salvar un llibre!

Si haguéssiu de salvar un llibre, només un títol, quina seria la vostra tria?

Jo a cada edat n'hauria salvat un de diferent, segur que vosaltres també.

Però si hagués de fer memòria, us diria que, quan tenia tretze/catorze anys fora El mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo. 

Als setze, hagués rescatat, Veinte poemas de amor y una canción deseperada, de Pablo Neruda o qualsevol poema de La voz a ti debida de Pedro Salinas. Què voleu que us digui, és que tenia un professor de literatura espanyola que aconseguia emocionar fins a les pedres recitant poemes d'amor.

Cap als vint, vaig descobrir El quadern gris, de Josep Pla. I uns anys després els Assajos de Montaigne i Si una nit d'hivern un viatger, d'Italo Calvino.

Cap als trenta, el meu autor de referència fou Paul Auster, i La música de l'atzar, per citar una de les seves obres. 

I actualment, no desvetllarem l'edat (ja sabeu que tinc 33 + IVA!) salvaria, sense dubtar-ho, Les intermitències de la mort, de José Saramago.

Aquesta és la meva tria d'avui, la de demà, encara no la sé; la construeixo pàgina a pàgina amb llibres que em vaig llegint.

I vosaltres, avui, ara, amb l'edat i l'experiència lectora que teniu, quin llibre salvaríeu? 

Introspecció

Pot ser que aquest breu em faci adonar de com he anat canviant, no només físicament, sinó també psicològicament, i pot ser que pensi què ridícula era! O alguna cosa per l’estil, però era així i no ho podem canviar. Ara parlaré de fa uns 3 anys, és a dir a 5è de primària on el meu somni havia passat de ser una princesa a una famosa cantant i actriu. On encara “tenir molts deures” volia dir 3 matèries diferents de deures i on 2 exàmens per setmana em feia ser o sentir com una nena gran. Quan encara m’agradava pintar-me la cara amb purpurina i quan encara fèiem “grupets” d’amigues i ens dèiem d’alguna

Segrest a N.Y

Tot era fosc i hi havia un silenci total. Era una nit tranquil·la fins que, de sobte, un fort soroll em va despertar. Ràpidament em vaig aixecar del llit i vaig caminar cap al lavabo per mullar-me la cara. No sabia perquè però el meu cos estava apoderat per la por quan de sobte vaig posar-me a tremolar al sentir una esgarrifança . No entenia res. No tenia cap sentit tenir por però jo intuïa alguna cosa horrible i no me la podia treure del cap. Quan per fi em vaig calmar, vaig tornar a la meva habitació i vaig estirar-me al llit disposat a tornar a agafar el son. Però no va donar resultat. Uns minuts més tard vaig sentir un crit d’una nena petita. Immediatament vaig córrer cap a l’habitació de la Clàudia. Quan hi vaig ser no vaig trobar ningú. La Clàudia, la meva filla, havia desaparegut. Estava paralitzat a causa del terror que no

La J/G, X/ IX, TX / IG

- Les grafies J/G
Les lletres j i g en paraules com rajar i gest, representen el mateix so. Per saber quina grafia és la correcta hem de conèixer aquesta norma:

NORMA 1
S'escriu J davant de A, O, U; S'escriu G davant de E, I
Ex: jardí, jove, ajudar; gener, girar
Excepció: S'escriu J davant de E en certs casos

• En totes les formes de verb JEURE (JEC, JEUS, JEU)
• En les paraules que contenen - JECC o - JECT: subjecció, projecte
• En les paraules jeroglífic, jersei, jerarquia, majestat, Jesús, Jerusalem

Les grafies X/IX

La lletra x i el dígraf ix en paraules com xiulet o caixa representen el mateix so. Per saber quina grafia és la correcta hem de conèixer aquestes normes:

NORMA 2

S'escriu x a començament de mot, darrere consonant, darrere i i darrere

El valor de la memòria (2n A)

La memòria és l’únic paradís del qual no podem ésser expulsats.

                                           J.P. Richter, escriptor alemany (1763-1825)

Les coses no són sempre com semblen ser (2n B)

Benvolguts artistes, la proposta d'avui consisteix en inventar una història amb un gir inesperat.

La meva Antàrtida

Fred. Molt fred. No sé dir a quina temperatura dec estar, però baixa segur. No em sento les mans. Miro al meu voltant, unes grans capes blanques m’envolten, gel? Neu? Què més dona!

És clar que estic molt lluny de casa. Com he arribat a aquí? No entenc res... Però és evident que tard o d’hora la mort ha d’arribar. Mai m’havia imaginat que moriria així, congelat o qui sap com.

Algú m’ha cobert d’algun material estrany, de manera que retent l’escalfor. El meu entorn és completament silenciós. No veig cap ésser viu, i la pregunta que ara em regna el cap és: serà que ja estic mort? Qui sap...

De tant en tant, sento com si arribés la fi del món. Sento veus que criden. Bfff, m’estic començant a tornar boig! No paro de pensar amb la meva família, els meus petits, espero que estiguin bé, ja que són tot el que tinc. Els recordo tan petitets, tan monos... Està clar, que s’assemblen a la seva mare. Oh la meva dona, que descansi en pau la pobra.

Passen segons, minuts, hores... però tot segueix igual. El mateix fred, entorn, veus...

De sobte, passa una gran corrent d’aire, i començo a veure una extensa llum. Cada vegada es va fent més gran. Crec que ja ha arribat el moment, de creuar al altre costat. I, allà està, el meu pitjor enemic. El personatge més temut, el que apareix als meus malsons: l’ésser humà.

Suposo que la vida d’un pot de tomàquet fregit no és gaire llarga, però

La descripció d'objectes

 És un paisatge desolat, trist. Són ruïnes de maons de diferents colors repartits de mala manera pel terra poc fèrtil. Al fons es poden observar arbres despullats sota un cel blanquinós, molt ennuvolat. Algunes restes de vegetació li donen un toc de vivesa al paratge tan estèril. Al centre de la imatge s'hi pot observar una maleta, d'un blan brut, per l'exterior, i amb petits detalls de ferro una mica oxidat. la maleta està oberta, però buida. A l'interior té un color vermellós de pell fina. Hi ha una bosseta amb algun objecte en el seu interior. És un paisatge digne de  molta millora, la devastació ha estat provocat per una explosió nuclear. Tot ha quedat destrossat i no hi ha cap racó de felicitat, per això abunden colors molt tristos.
                                                                     Miquel Escobar 2n ESO B