Crònica d'un supervivent

Foscor. Només hi veia foscor.

Per tot arreu hi havia foscor, dolor i silenci, un silenci molt estrany.

“He d’obrir els ulls, no sé que em trobaré al meu voltant, però els he d’obrir, ni que sigui un instant.”

Poc a poc, ignorant el mal que em fan els ulls a causa de la polseguera, el temps sense veure la llum i les ganes de deixar-los tancats per la por del que em puc trobar al obrir-los, els vaig obrint i el que em trobo enmig d’un mar de pors, crits, plors i agonia. Gent corrent pel carrer esparracada, soldats darrere d’ells empaitant-los i disparant a tort i a dret.

El meu primer pensament és fugir, fugir ben lluny d’aquesta guerra però al aixecar-me, noto una punxada al costat dret del cos, què al cap d’un instant, resignat al dolor, em veig obligat a ajupir-me. A càmera lenta veig una gran
taca fosca i bruta de sang, i de cop i volta, em vénen unes nàusees que em fan estirar-me al terra mig esbufegant i gemegant.

No sobreviuré, és impossible. Intento fer cas de les classes de ioga de l’any passat; fer deu respiracions profundes i intentar posar la ment en blanc. Tot i els esforços, me’n adono que tranquil·litzar-me enmig d’una guerra, és molt més complicat que a casa, o sigui que arrossegant-me amb grans dificultats, m’aixoplugo al costat d’un caixer automàtic i decideixo esperar el temps que faci falta. Si volen acabar amb mi, no els hi ho posaré fàcil.

Un cop he perdut el compte d’hores, gatejo fins a fora el carrer i miro a dreta i esquerra en busca d’algun supervivent, però el panorama que em trobo, és una escena sanguinolenta de cossos sense vida (en els quals també hi ha soldats), armes sense munició, cartutxos, objectes tirats per terra, façanes de cases amb forats, brutes per la pólvora... I una fortor putrefacta la qual no es pot descriure amb paraules. Ràpidament, tanco la porta del caixer i m’arrauleixo en un racó d’aquest.

-Estem aquí!- xiuxiueja una veu.

-Qui hi ha?- responc amb una espurna d’esperança.

-Som uns quants supervivents, estem darrere la barra de recepció!- diu un altre.

Al veure que no estava sol, em vaig alegrar, i corrents, em vaig arraulir al costat d’un de les tres persones intentant amagar amb la meva jaqueta la greu ferida. Hi havia dos homes i una dona.

-Em dic Ricard- diu secament un home d’uns quaranta anys, ferm  i musculós.

-Jo David- diu un altre- que porta roba d’estudiant.

-Encantada d’haver-te conegut, sóc la Gerald- em saluda des de l’altra punta.

-Jo sóc en Manel, quina sort d’haver-vos trobat, creia que m’havia quedat completament sol.

-Si... estem esperant a l’exèrcit amic, espero que arribi aviat- comenta la Gerald.

De cop, es fa un silenci buit, la veritat, és que tots nosaltres sabem que molt possiblement aquest exèrcit no arribarà a temps.

-Bé- trenca el gel en David- voleu jugar a cartes o a alguna cosa? Porto una baralla a la bossa.

-Jo passo- diu ràpidament en Ricard.

-Bé... i vosaltres?- pregunta mirant-nos a la Gerald i a mi.

La Gerald aixeca la mà amb un signe despreocupat com si li fos igual.

La veritat, és que en aquest moment a mi tampoc em ve molt de gust aquest tipus d’entreteniment.

De cop, noto una altra vegada la punxada de dolor al costat dret, i aquesta vegada, no puc amagar la meva ferida. Els meus companys, em miren sorpresos i preocupats i a la Gerald se li escapa un crit.

-Què t’ha passat?- pregunta en David – és molt greu?

-No ho sé pas, no sóc metge, però et puc assegurar que mai m’havia fet alguna ferida de tanta envergadura com aquesta. Crec que hi tinc metralla dins.

En Ricard se m’acosta i em toca el front. Alarmat exclama:

-Estàs bullint!

De cop m’adono que realment començo a tenir fred i em costa respirar.

-Algú té un paper... i... i un llapis o alguna cosa que escrigui?

-Si, jo, diu en David allargant-me una llibreta  i un bolígraf estilogràfic.

De cop, com si m’hi anés la vida, vaig començar a escriure, volia que els que trobessin aquesta carta, tant com si jo hagués mort o no, veiessin els horrors que porta una guerra. La vaig titular Crònica d’un supervivent, ja que tot i que realment no sabia si me’n sortiria d'aquesta, vaig pensar que una mica d’esperança no anava malament.

Al acabar, rendit, em vaig estirar i vaig aclucar els ulls.

-Manel!. Manel!, no te’n vagis! Quedat despert.

-Manel, Manel, Manel, Manel...

                                                                         Iago López 2n B