dilluns, 24 de gener del 2011

BREUS: Com continuar una història



El lladre penedit
Un home d’una quarantena d’anys, molt tocat i posat, entra a l’habitació. Té un aire un pèl teatral. Vesteix amb un elegant conjunt gris. Els seus gestos, lents i estudiats, denoten que viu bé i calcula tot el que fa. Es diu John Brouge i és el cervell de l’espectacular robatori del banc de Washington de 1973.
S’asseu davant l’ordinador i envia un correu electrònic a la policia  dient que  vol tornar a casa i, que està preparat  perquè el detinguin i el tanquin a la presó  o que facin el que vulguin.
De fet, el que espera és que els seus advocats li demanin la llibertat condicional  per motius de salut, perquè d’un temps ençà no es troba massa bé .
El robatori que el va fer famós el va cometre la matinada del  vuit d’agost de  1973. Els seus col·legues i ell van aconseguir 40 milions de peles del botí del banc de Washington que no són poca cosa. Actualment serien uns 4.800.000 euros. La policia els va enxampar a tots i va recuperar  una bona part dels calés. El van caure 30 anys, però després  de 15 mesos d’estar en la garjola, va fugir en una furgoneta de mobles. Va anar a França i a Espanya i es va fer la cirurgia estètica. Va estar molts anys vivint a cos de rei, i va tenir un fill. Ara està cansat i vol que la seva família visqui tranquil·la, per això vol entregar-se . Sempre ha estat perseguit per la policia.
En John s’acomiada a l’espera de rendir comptes amb la justícia, i  espera la millor vida per a la seva família.
                                                               Jordi Cerarols Ibáñez 2n B
                   

dijous, 20 de gener del 2011

BREUS: Diàleg


-Hola!-va exclamar
-Hola? Simplement hola?-va dir enfadada
-Que et passa carinyu?-va intentar dir
-Carinyu? Em pots explicar on estan els pantalons que et vas posar ahir a la    nit?
-No sé que vols que et digui. Digue'm opcions perquè ho pugui afirmar
-Bé, si vols, aquí tens quatre opcions però això sembla el programa
“Quién quiere ser millonario”
-Ja ho sé però digue'm les opcions.
                    A No et vas posar pantalons
                    B Et van portar a l'hospital i te'ls van treure
                    C Se'ls ha menjat el gos
                    D Estan a casa de l'amant
-Tu has dit que sembla el programa, doncs demano el comodí del cinquanta per cert- va dir per amagar la veritat
-Tens dues opcions:
                    C Se'ls ha menjat el gos
                    D Estan a casa de l'amant
-No sé, no sé, és molt difícil.
-Tenint en conte que no tenim gos, tu veuràs
-Demano el comodí de la trucada
-I a qui truques?
-A la noia més radiant del món
-A si? Doncs has guanyat el joc – diu enfadada
-Beee dineers!!
-Sí però jo et dic adéu, em separo de tu.

                                                        Laura Valls 2nA

diumenge, 5 de desembre del 2010

Canta en català: ENDEVINALLA

La Troba Kung- Fú és un grup rumbero dirigit per Joan Garriga, ex cantant de Dusminguet. Fusionen molts estils i amb el seu darrer treball Clavell morenet, hi ha una perla de cançó que duu per títol Endevinalla i que hem treballat a classe.
Si voleu sentir-la de nou cliqueu AQUÍ i podeu consultar i descarregar-vos la lletra clicant AQUÍ

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Breus: Monòleg interior

Redacta un breu a partir d'aquesta imatge.
Aquesta vegada treballarem el monòleg interior.
Cal que estigui escrit en primera persona i que facis un exercici d'introspecció. Ha de ser un text subjectiu on tu siguis el narrador i protagonista. O sigui, que busquis cap endins, i exploris l'emoció que pot identificar-se amb aquest retrat que ha estat pintat en unes escales d'un barri de fabeles de Sao Paulo (Brasil).

Endavant i deixeu-vos endur!

M’avorreixo, m’avorreixo molt. Porto més de mitja hora esperant-la i no arriba. Ja m’ho deia la senyora Carmeta<< No quedis amb ella, no vindrà, no veus que és massa perversa?!>> I jo com sempre, tossut com una mula, feia el que el volia, o potser el que sentia el meu cor...Ja no sé cap a on mirar, si a les persones que passen o al carrer en general. Tinc la sensació que m’estan trepitjant i no puc ni pensar. Potser és veritat que em trepitgen perquè m’acabo de despertar estirat al terra per una puntada de peu d’un senyor amb la vestimenta típica d’una oficina en la boca. No ho sé m’hauria de marxar d’aquí. I per un cop en la meva vida, em faig cas al que penso i no al que em diu el meu estimat cor. Mentre camino em sento fatal: tinc ganes de tirar-me al buit. Així que per què no fer-ho? I em poso a fer puenting. Mentre el faig se’m trenca la corda que estava lligada a mi per la cintura i, per tant, em caic al terra. Veig passar tota la meva vida per davant i em comencen a parlar els esperits dels meus pares. Quan arribo al terra, no em mato aixafat per la velocitat o inèrcia  de la caiguda o bé per l’impacte que sofreix el meu cap contra ell; sinó que em trobo amb els meus pares i em diuen que estic mort. Com no potser si no me mort en la caiguda?! << Si fa anys que ets mort, vas morir fa cinc anys!>>
Així que descobreixo que només sóc un esperit enamorat d’una noia que no conseguiré i dibuixat en les escales d’un metro del segle XXI.

                                         Marina Ballester 2n B



dijous, 7 d’octubre del 2010

Delivery

Aquest interessant curtmetratge de Till Nowak ens permet treballar la descripció psicològica.



Fins aleshores us demano que contesteu a la següent pregunta?
- Qui creieu que envia la capsa?
Espero les vostres respostes a comentaris.
Endavant!